Catalunya ha arribat als 8,16 milions d’habitants, amb un increment del nombre de nascuts a l’estranger fins a arribar als 2.083.587. Mentrestant continua baixant el nombre de naixements. La població amb DNI espanyol ha augmentat en 24.534 persones, pels processos d’adquisició de la nacionalitat. Segons dades del 2024, Catalunya té un dels percentatges més elevats de la UE de població amb nacionalitat estrangera (18%) i nascuda a l’estranger (23,8%); la diferència és deguda als processos de naturalització pels quals s’adopta la nacionalitat espanyola. Les principals procedències dels darrers increments d’estrangers són Colòmbia, el Perú, el Marroc i Veneçuela.

Fa setmanes, el Govern de Salvador Illa va presentar l’escenari d’una Catalunya de 10 milions de persones. El govern ho dona com a inevitable. Però sembla que, a més, ho veu com a desitjable si ens atenim a l’argument donat per la portaveu Sílvia Paneque que assolir aquesta xifra permetria un “creixement econòmic sostenible”.

El Govern d’Illa reivindica l’oposició al decreixement. Però de quin decreixement parlem? L’econòmic en termes de PIB, el social en termes de PIB per capita o el demogràfic? No fem trampes al solitari. Hi pot haver estancament demogràfic i millora del PIB per capita, sempre que es prioritzi un model econòmic industrial, tecnològic i basat en la creativitat. Hi pot haver, com ara mateix i des de fa dècades, un creixement quantitatiu del PIB, però un estancament del PIB per capita, que si afinem amb renda disponible en funció del cost de la vida, està significant un empobriment, perquè es basa a créixer en sectors de baixa productivitat, mal pagats i que atrauen la immigració que fuig de la pobresa sense coixí social per arribar a una nova pobresa però amb coixí social. Hi podria haver també un creixement del PIB per capita, amb un model d’alta productivitat i alts salaris, i un estat que afavorís la natalitat de les parelles treballadores abordant temes clau com l’habitatge assequible.

L’opció del Govern cap al creixement demogràfic sense un tomb radical del model econòmic és un suïcidi social. I una consolidació d’una economia en què agafarà més pes el rendisme i l’explotació de mà d’obra barata o submergida. L’opció determinista dels 10 milions, sense solucionar urgentment cap dels problemes estructurals que ja afecten els 8 milions actuals, és una aposta per la divisió social. Si es continua avalant el dèficit fiscal del 10% del PIB català i deixant la Generalitat sense recursos; si es continua tolerant la concentració d’inversions al Madrid d’Ayuso; si es continuen tensant els serveis públics d’escola i sanitat; si es continua acotant el cap davant les interferències centralistes en polítiques socials catalanes; si s’és incapaç que el català passi a ser respectat com a llengua oficial en estaments privats i públics –s’afavoreix així el desarrelament–; si no es practica una política de laïcitat coherent que freni qualsevol manipulació fora dels valors democràtics bàsics de les elits religioses del catolicisme, l’evangelisme i l’islamisme polítics; si no s’és capaç de posar ordre en un país de plataformes de nimbys que frenen la transició energètica difusa i la sobirania agroalimentària; si no s’és capaç d’intervenir el sòl i el sostre per oferir habitatges assequibles; si es continua apostant per propostes de desenvolupisme, a través de Junts; si es fa tot això, arribarem als 10 milions, ben segur.

Però no seran 10 milions
de ciutadans arrelats i identificats, que valoren el país on viuen, que aprecien els béns públics com a comuns, que exerceixen la plena ciutadania per possibilitats laborals de qualitat, per l’apropiació de la llengua singular del país i per l’accés a serveis públics no degradats. Seran 10 milions de clients polítics fàcils de ser captats per qualsevol promesa populista que proposi solucions màgiques, que els empenyi al tancament identitari religiós i ètnic. Si el PSC especula políticament com va fer amb la immigració espanyola sent alhora un dic al lerrouxisme extrem mentre alimentava la nostàlgia de les cases regionals per tenir clients captius i no ciutadans, aquest cop s’equivocarà. Ho impediran la procedència i la composició religiosa de la nova immigració potencialment teledirigible des de l’evangelisme trumpista o des de les teocràcies islàmiques, i l’evolució etnicista de la població autòctona atiada per la ultradreta espanyolista i catalanista.