N’hi ha infinits exemples. Un dels recents el viscut aquest juliol amb l’esclat de violència racista a la localitat murciana de Torre Pacheco. Una violència fortament atiada a les xarxes socials per discursos d’odi que assenyalaven la immigració il·legal com a culpable després de l’agressió patida per un veí del poble a mans de tres persones d’origen magrebí. Un fet puntual que fa esclatar internet. I, a partir d’aquí, es registra una allau de missatges d’odi. Continguts que, malgrat que no hi ha una definició oficial consensuada, impliquen “un atac a la dignitat de les persones” i que, com explica la professora dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la UOC i investigadora del grup GAME Silvia Martínez, “és un discurs que s’integra en la dinàmica de funcionament de les xarxes socials d’una manera que es retroalimenta”. Des del verificador català Verificat, la fact – checker de migració i odi Lucía Abadías els descriu com qualsevol missatge que utilitza “llenguatge pejoratiu contra qualsevol grup” i avança: “Normalment és contra grups racialitzats”, però pot ser “qualsevol grup minoritari en funció de l’ètnia, el gènere, l’orientació sexual etc.”

L’ONU cita tres trets clau que es recullen en aquest tipus de continguts que es poden transmetre de diferents maneres (imatges, caricatures, mems…), tenen un caràcter discriminatori o pejoratiu cap a un individu o grup i sempre fan referència a factors d’identitat. Els principals tipus, segons s’apunta des de l’executiu estatal, són el racisme, la xenofòbia, la islamofòbia, l’antisemitisme, la LGTBI – fòbia, el sexisme, l’antigitanisme, l’aporofòbia, la discriminació per discapacitat, l’edadisme o la discriminació per religió. A l’Estat espanyol, el gros fan referència a persones del nord d’Àfrica, musulmanes i afrodescendents, amb una deshumanització greu i explícita i vinculant – los a la inseguretat ciutadana.

El discurs d’odi va de bracet amb la desinformació. “Són vasos comunicants”, detalla la professora agregada de la Universitat Rovira i Virgili i vicepresidenta de Learn to Check, associació que fa formació en educació mediàtica, Marta Montagut, que situa l’inici del fenomen en la campanya per a les presidencials americanes del 2016, amb victòria de Donald Trump, i la del Brexit del mateix any. “Sempre hi ha hagut una instrumentalització política de la mentida i un ús de l’emoció en les campanyes”, explica Montagut, assenyalant que “la diferència és que ara es fa de forma massiva i de manera que, malgrat que es manipuli l’opinió púbica a propòsit, en comptes de perjudicar, reforça el lideratge”.

Martínez també apunta a la pandèmia de la covid com un altre dels episodis clau per al que en anglès es coneix com a hate speech en un període en què “estàvem tots tancats més pendents de les xarxes” i que aquest discurs que apel·la directament a les emocions va calar profundament. Això, malgrat les proclames que en sortiríem “tots millor”. “Si tens un moment de tensió, en què hi ha coses que no surten, busques un culpable”, detalla la professora de la UOC. “Es crea un missatge visceral i alimenta que les respostes també ho siguin”, descriu.

No és per casualitat que el discurs d’odi se centri en tres àmbits concrets: la immigració, el feminisme i el canvi climàtic, segons les expertes. “És allò que d’alguna manera faria perdre l’hegemonia política i cultural a una determinada elit: homes, blancs, heterosexuals etc.”, remarca Montagut.“Allò que desafia una determinada hegemonia discursiva”, rebla.

La seva emocionalitat, a més, en fa un contingut amb què “és molt fàcil arribar a la gent”, detalla Abadías, perquè és “molt simple” i esquiva la complexitat de realitats com la immigració.