Matar el missatger, figuradament, és una de les pràctiques habituals de qui, armat de poder (guanyat a les urnes o autoatorgat), se sent amenaçat pels periodistes, pels mitjans, que no li segueixen la corda. Veu perillar el seu estatus quan el missatger, o sigui, el portador del missatge, o sigui, no qui té la responsabilitat de cap acció, sinó qui l’explica, creu que va en contra dels seus interessos. Tapem la discrepància a costa del que sigui. Matar el missatger va passar ahir de la metàfora a la literalitat quan Israel va assassinar cinc periodistes d’Al – Jazeera a Gaza, un dels quals, el conegut corresponsal Anas al – Sharif, i un sisè periodista freelance, segons va confirmar la cadena. No són, ni de lluny, un cas aïllat. Segons l’ONU, “almenys 242 periodistes palestins han mort a Gaza des del 7 d’octubre del 2023”. “Demanem accés immediat, segur i sense restriccions a Gaza per a tots els periodistes”, hi afegia l’organització internacional.

Sembla que el d’ahir va ser un atac deliberat i selectiu contra Anas al – Sharif i quatre membres més del seu equip, a més d’un sisè periodista freelance. Va ser atacada la seva tenda, situada a prop de l’hospital Al – Shifa de Gaza, i identificada clarament com a espai de premsa. El fet de cobrir informativament un conflicte bèl·lic des de tan a prop de les línies de foc ja posa el periodista en una situació de risc. Però el mateix corresponsal Anas al – Sharif ja les devia veure venir quan va deixar preparat un missatge al seu perfil a X en cas de la seva mort i en el qual afirma que “mai” ha dubtat a “transmetre la veritat tal com és, sense distorsions ni falsificacions”. “Si aquestes paraules t’arriben, sàpigues que Israel ha aconseguit matar – me i silenciar la meva veu”, assenyala el text que ahir, un cop assassinat, vam poder llegir. L’exèrcit israelià acusava el corresponsal d’Al – Jazeera de formar part de Hamàs “fent – se passar per periodista”: “Al – Sharif era el cap d’una cèl·lula terrorista de Hamàs i responsable d’atacs amb coets contra civils israelians i tropes de l’IDF”, un fet, d’altra banda, que Al – Jazeera nega. En un comunicat, la televisió va condemnar les morts, conseqüència d’un “altre atac flagrant i premeditat contra la llibertat de premsa”. “L’ordre d’assassinar Anas al – Sharif, un dels periodistes més valents de Gaza, i els seus col·legues és un intent desesperat de silenciar les veus que denuncien la imminent presa i ocupació de Gaza”, hi afegien. Mentrestant, el govern de Netanyahu tira endavant amb el pla per ocupar la ciutat de Gaza. I la guerra, el genocidi, es fa encara més crua. La ràbia dels que ens ho mirem des de fora es fa més insuportable.

Per ràbia, també, la que ens genera veure com es reparteixen com simples mercaderies els menors migrants sol·licitants d’asil de les illes Canàries a la Península, que ahir va començar amb deu joves. Està previst que a partir d’ara hi hagi dos trasllats setmanals d’entre quinze i vint joves, que seran portats a recursos estatals de protecció internacional en territori peninsular. Tot plegat, en compliment d’una ordre del Tribunal Suprem que, el març passat, va exigir a l’Estat que es fes càrrec dels prop de 1.000 menors que havien demanat asil i que estaven a càrrec dels serveis de protecció social de les Canàries. Uns joves “altament vulnerables”, ja que molts dels quals es troben sols i fugen de conflictes bèl·lics, segons reconeix el Ministeri de Migracions.

Per no carregar – nos de més ràbia, en aquest cas estrictament vírica, estiguin atents a l’avís del Departament de Salut, que ahir demanava que s’eviti el contacte amb ratpenats –tant a Catalunya com en viatges a l’estranger– pel risc de contraure la ràbia, una malaltia molt greu que pot afectar tots els mamífers. La ràbia, tota, mata. Un virus mortal que transmeten els animals, però, com veiem cada dia, i com vam tornar a veure ahir a Gaza, també empeny els humans a cometre grans atrocitats.