Els concerts de la Mar d’en Manassa del Festival Portalblau de l’Escala comencen a les nou del vespre i coincideixen amb el moment en què el sol es pon a la badia. L’espectacularitat de l’escenari i les primeres notes hi donen un aire especial, la perfecta fusió de natura amb cultura. La Ludwig Band i Las Migas van exhaurir dissabte i diumenge, respectivament, els seus concerts a la Mar d’en Manassa. La banda dels nois va donar pas a la banda de les noies; el so elèctric, a l’acústic, i el rock d’arrels clàssiques, al flamenc i la rumba. A partir de propostes antagòniques, la Ludwig Band i Las Migas han reafirmat que el directe pot ser més que les enllaunades tonalitats de moda i que els concerts d’estiu també poden ser força més que un tribut estèril a una nostàlgia nostrada. El directe de les dues bandes demostra que encara hi ha lloc per a l’energia, la creativitat i el present.

Fa poc que Las Migas va celebrar vint anys. Un grup de noies de l’Esmuc van crear una banda feminista que recuperava velles cantants, i Reinas del Matute era el títol del seu primer disc, editat l’any 2010. De les velles Migas, només en queda la guitarrista i compositora Marta Robles, però la nova banda, integrada per sis dones i un home, amb la veu de Carolina Fernández, La Chispa, no fa més que mantenir l’esperit inicial del grup, amplificar – lo i donar – hi coherència. Marta Robles no amaga el seu origen i va interpretar la bellíssima Caricias de sal, del primer disc de la banda. El primer tema del concert, però, va ser Grito, en què deixen clars els seus principis: “Mientras haya una mujer/ Que no tanga libertad/ Mientras haya una mujer/ No ahogaremos nuestro grito.”

Las Migas viuen un moment curiós de la seva carrera després d’haver triomfat l’any 2024 en la varietat flamenca dels Grammy Latinos. En aquest moment present es fa evident que la banda viu un debat intern perfectament plantejat en el títol dels seus dos discos recents, Rumberas (2024) i Flamencas (2025). El concert de Portalblau va començar seguint les passes de Flamencas. Del nou disc, van interpretar Celos, Agua, Lo más de lo más, el tema instrumental Guajira para Julio i una potent versió de Muerte. La presentació del disc els va servir per moure’s a partir de territoris tan diversos com la reivindicació de Lola Flores amb Pena, penita, pena i la constatació que en el flamenc alguna cosa va canviar gràcies als germans Amador de Pata Negra, de qui van fer una peculiar reinterpretació del Blues de la frontera. Malgrat la seva inclusió en el flamenc, Las Migas semblen sentir – se més còmodes en el terreny de la rumba. A mig concert, van cridar a l’escenari el cantant Guillem Roma perquè interpretés en català Una mica més, del disc Rumberas. En la part final del concert, van acumular totes les forces per fer aixecar el públic de les butaques amb Ojitos verdes, Buen rollo i, en el bis final, Antonia. Tot es va transformar en una festa, però també en una reivindicació política: “Salgamos todas, sin miedo/ No nos hundamos, sin escondernos/ Ya solo queda dar guerra/ Que somos muchas y estamos cerca”, deien els versos de Baila, mi morena. El seu discurs no podia ser més clar.

Mentre que Las Migas es mostraven perquè el seu nou disc, Flamencas , ja tenia forma física, el dia abans els membres de La Ludwig Band van començar a presentar – nos algunes peces del nou disc, sense especificar ni quan sortiria ni com seria. El concert va començar amb Desembre, un tema del 2022 que no forma part dels seus discos oficials, i cap al final van cantar Millor amb ell, un nou tema sobre la mort que reafirma la contundència sonora del grup. La Ludwig Band va començar anant per feina empalmant Gràcies per venir amb Marta i De puta mare amb 30 monedes. El so de la banda va ser aclaparador i el seu directe va tornar a demostrar que és un dels millors que ofereixen els grups catalans als escenaris. Molt més segurs d’ells mateixos que en altres ocasions, Quim Carandell va permetre, en el silenci d’El fill del rei, que hi acabessin intercalant Y nos dieron las diez de Joaquín Sabina i que, enmig de Les calderes d’en Pere Botero, tres músics de la banda se n’anessin a buscar cerveses al bar mentre la resta intercanviaven els instruments. La Ludwig Band va aparèixer en el panorama musical amb ganes de renovar – ho tot i, quatre anys després dels seus primers èxits, són una banda imprescindible. Són com un far que ens recorda que es pot fer molt bona música sense seguir modes prefabricades.