Ens convenen solucions operatives a l’anomenat “problema de la immigració”, i emmarcades en la realitat on vivim, al nostre país, no a Austràlia, l’Aràbia Saudita o el Canadà. La perspectiva ha de defugir tant el bla, bla, bla com la xenofòbia i l’odi corrosius. No és pas un “estar al mig”, sinó oferir una reflexió amb ment oberta i valenta. Una anàlisi filosòfica de la diversitat cultural potser ens ajuda a obtenir criteris que no siguin ni “interessats” ni “immorals”.

Fa poc van trucar a casa a l’hora de dinar. Era un repartidor d’una poderosa empresa de paqueteria: no semblava pas “d’aquí de tota la vida”, ni per l’accent idiomàtic, ni per l’aspecte. Anava molt atabalat: “Els deuen collar de valent”, vaig pensar. Massa paios tenen la barra de pontificar sobre la immigració (això sí, a la butaca de casa o a la barra d’un bar) sense fixar – se en les “persones reals”. I, a més, “etiqueten les persones” i s’erigeixen en decisors de si aquest l’hauríem de deixar viure aquí, o bé no; i això segons la seva ètnia, la seva religió, o per l’edat. Amb prejudicis casposos, d’un passat colonial, sentencien sobre qui caldria “expulsar”, tant si parlen d’infants o de menors com de famílies amb fills que són ciutadans europeus (ja amb DNI espanyol). Alguns semblen creure’s Déu per decidir de la vida aliena. Estem embogint?

Els ultradretans, i d’altres que s’autoanomenen “persones d’ordre”, posen una etiqueta de delinqüent o de pocavergonya a certs nouvinguts. I se’ls insulta, sense pietat. I sense conèixer – los. A Catalunya quedem pocs dels “d’aquí de tota la vida”, i caldria veure quin valor moral té això. La genealogia no dona domini sobre d’altres humans; la ciutadania, en certs detalls, sí (només en el respecte dels drets humans). Els avis o els pares de força catalans venien de fora, d’arreu: el món és –i més avui dia– un àmbit de migracions.

Qui va a la “cacera d’immigrants” és un pobrissó violent, que avergonyeix el sentiment d’humanitat. La Hatibi, a Mira’m als ulls, va denunciar l’estigmatització social: cal mirar els altres per reconèixer – los com a persones. Fa anys que suggereixo substituir arreu –a les lleis i en les opinions– el mot agressiu integració pel concepte de cohesió, la cohesió social.

La convivència entre ciutadania “arrelada” i persones “nouvingudes” planteja un gran repte: com viure en una societat justa que ni tanqui les portes a d’altres ni perdi les seves arrels? Només ho aconsegueix l’educació cívica massiva, que garanteix respecte mutu des de la diversitat. Alerta, però, perquè s’ha de triar una d’entre tres actituds incompatibles: l’assimilacionisme, el multiculturalisme i l’interculturalisme. No ho podem banalitzar.

La primera obligaria la persona immigrada a adaptar – se plenament a la cultura majoritària, havent de deixar sovint part de la seva identitat d’origen. És un sistema ràpid, clar i contundent. És violent: jo no el voldria per a mi si jo fos migrant.

En contrast, el multiculturalisme reconeix la diversitat cultural, malgrat que sol caure en el parany del relativisme i la fragmentació social: cadascú que faci la seva vida, diu, sense gaire valors comuns, que semblen no interessar. I no hi ha línies vermelles?: drets de la dona o dels infants, l’ombra fosca del paternalisme, etc.

Aquí és on pren força l’interculturalisme: gent de mentalitats i costums diversos suposa una oportunitat d’enriquiment mutu. La trobada, el diàleg o la construcció de normes comunes de convivència esdevé hiperexigent, i potser perillós. Ara bé: ho estem intentant?

A una ciutat, a un espai –penso ara en l’institut on treballo–, ens fem protagonistes d’un mateix projecte? L’educació cívica no és ni una llista de valors abstractes ni la condemna de ningú. És un parlar – nos clar, dissenyant eines per entendre la complexitat, per empatitzar amb els altres, per participar activament en la vida col·lectiva. És win – win.

Fàcil? Gens! Cal formació, suport institucional, compromís amb els drets humans. La cohesió és combatre tota discriminació (aquí no es cola ningú a la fila del CAP o de les ajudes socials, per entendre’ns). A l’institut –i a altres llocs– ens exercitem per exportar el tarannà cívic a cada llar, a cada tertúlia o cada xat, a cada centre de culte, arreu.

En Shylock (personatge shakespearià emblemàtic) diu: “Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem? Si ens enverineu, no morim? I si ens feu mal, no ens venjarem?” Som humans, potser fills d’un mateix Déu, i estic convençut que del menyspreu i de l’odi només neix la fractura i la desintegració. No les vull.