Aquesta setmana l’OCDE ha publicat que en 30 anys els salaris en termes reals han pujat només un 3% a Espanya (menys de 0,1% a l’any). És la quarta pitjor evolució dels 38 països de l’OCDE, amb només Itàlia, Japó i Mèxic per sota. El 1994, el salari mitjà espanyol estava un 14% per sobre de la mitjana OCDE. Ara està un 11% per sota.

Aquest 3% és l’arrel de molts dels problemes econòmics que patim: pobresa, accés a l’habitatge, no sostenibilitat de les pensions, falta d’oportunitats per als joves o desigualtat. Un fenomen que dura 30 anys no és un problema de governs d’esquerres ni de dretes, és un problema de model econòmic.

Els salaris no pugen perquè la productivitat no puja prou i perquè el repartiment de la minsa pujada va més cap a les empreses que cap als assalariats, sobretot abans de 2008 quan hi havia alguna cosa a repartir.

En aquest període, Catalunya ha apostat per un model equivocat, deixant marxar la indústria i apostant – ho tot a la construcció, al turisme i a l’ocupació pública, just els tres sectors amb pitjor productivitat i alimentats per una immigració rècord a l’OCDE. Si el 1998 van arribar a Catalunya 40.164 persones en ple cicle expansiu, al 2023 en van arribar 325.448 i, alerta, en van marxar 203.815, amb tota probabilitat més productives i més formades que les nouvingudes.

El discurs oficial celebra aquest creixement en quantitat a costa de la qualitat i la gent no entén res, ja que constata que la seva situació és cada cop pitjor. No és cap misteri. Creix el PIB però el PIB per càpita està estancat fa anys. Creix el nombre d’ocupats però en condicions pitjors i es manté el nombre d’aturats.

La millora de la productivitat hauria de ser el far de qualsevol política econòmica per tal de no arribar al 2055 amb un altre 3%.