El Marroc és un país que tenim ben a prop, però molt diferent al nostre. Està en un altre continent i té unes llengües, una cultura i un paisatge totalment diversos a poca estona d’avió de casa nostra. Fa dos anys, amb el meu fill Jofre, vaig visitar la zona que hi ha entre Marràqueix i la frontera amb Algèria, que és on comença el desert del Sàhara, i vam quedar gratament impressionats pel que vam veure i vam viure. Tot un munt de sensacions que va valer la pena experimentar.

Marràqueix és una ciutat al sud del Marroc amb una població d’un milió d’habitants, aproximadament. És una de les urbs més importants del país i, de fet, ha proporcionat el nom pel qual coneixem aquest estat a Occident, Marroc, ja que en àrab el país es diu Al Magrib, denominació (Magrib), que nosaltres utilitzem per anomenar una zona més àmplia que inclou diversos països al nord – oest de l’Àfrica. La Unesco va declarar la medina o ciutat antiga patrimoni de la humanitat l’any 1985. El lloc més conegut és la plaça de Djemà – el – Fna, plena de parades de menjar, beure i altres productes, molt concorreguda pels turistes de dia i de nit. A la ciutat hi ha diferents mesquites, palaus i tombes històriques molt visitades i cal dir que la infraestructura de restaurants i hotels és prou gran per acollir congressos i reunions internacionals de molts tipus. Un dels llocs més bonics per l’harmonia que s’hi pot percebre són els jardins de la Menara, que es van construir en el segle XII i que, en el segle XIX, un soldà que solia anar – hi a l’estiu va renovar. El pavelló, el llac artificial i els horts del voltant, amb més de 10.000 oliveres, amb les muntanyes de l’Atles al fons, són dignes d’una visita. Quan hi vam anar, feia poc que havia tingut lloc un terratrèmol en una zona rural al sud – oest de Marràqueix, que no va quedar gaire afectada, però sí va afectar poblacions rurals, on construccions poc consistents es van esfondrar i on vam veure un munt de tendes de campanya de color blau que el govern havia instal·lat a tot arreu per acollir la gent que s’havia quedat sense casa.

Si volem marxar dels llocs més massificats, cal anar – se’n de Marràqueix, agafar el cotxe, creuar la serralada de l’Atlas (hi ha una carretera nova de trinca) i arribar fins a Ouarzazate, una ciutat molt més petita, d’uns 70.000 habitants, coneguda com la porta del desert. En aquesta zona és molt freqüent veure en moltes poblacions una alcassaba o construcció fortificada feta d’adob. Abans d’arribar a Ouarzazate, ens trobem amb l’espectacular ksar o poble d’Aït – Ben – Haddou, patrimoni de la humanitat des del 1987. La bellesa i autenticitat de l’indret l’ha convertit en lloc de rodatge de pel·lícules com ara Jesús de Natzaret (1977), La joia del Nil (1985), El cel protector (1990) i Príncep de Pèrsia (2010).

La ciutat de Ouarzazate és coneguda per tenir els estudis de cinema més grans de tota l’Àfrica, els Atlas Studios, que estan en ple funcionament, es poden visitar de manera guiada i s’hi poden veure decorats de pel·lícules que s’hi han filmat. Amb més de sis dècades de funcionament, s’hi han rodat films com ara Lawrence d’Aràbia (1962), La guerra de les galàxies (1977), La mòmia (1999), Gladiator (2000) i El regne del cel (2005). Quan hi vam estar, a finals del 2023, hi acabaven de rodar escenes de Gladiator II, pel·lícula que es va estrenar l’any següent; l’actor Denzel Washington s’havia allotjat uns dies en un conegut hotel i havia freqüentat els restaurants de la zona. A banda dels estudis de cinema, que es troben als afores, a la ciutat també hi ha un museu del cinema amb més decorats antics, estàtues de cartró pedra, fotografies de rodatges i altres andròmines, tot plegat una mica polsós, tronat i decadent, però amb un innegable encant. L’abundància de restes de rodatges arriba fins i tot a altres llocs: a l’hotel on ens vam allotjar i en algun restaurant, també hi havia com a elements decoratius estàtues de cartró pedra provinents de decorats de pel·lícules ja una mica despintades que semblaven de l’antic Egipte i de l’antiga Roma i que proporcionaven una atmosfera una mica kitsch.

Un cop a Ouarzazate, és una bona idea contractar un guia i anar cap al sud, en direcció a Zagora, a la vall del riu Draa i l’immens palmerar que hi ha, el més gran de l’Àfrica, amb uns 100 quilòmetres de longitud, a prop de la frontera amb Algèria, on comença el desert del Sàhara. A Zagora, hi ha un cartell que indica que Tombuctú, a Mali, es troba a 52 dies en camell. Entre les dues poblacions, a 1.000 quilòmetres de distància en línia recta, només hi ha sorra. Quan un arriba a les primeres dunes del desert, la sensació és de petitesa davant la immensitat i un es pot imaginar les caravanes que durant segles el travessaven, i els immigrants subsaharians que creuen aquesta zona intentant arribar a Europa per tenir una vida millor que la que tenen als seus empobrits i corruptes països.

Tota aquesta zona és de parla amaziga, abans coneguda com a berber, la llengua original del Marroc (l’àrab hi va arribar en el segle VII), que ha estat marginada durant segles. Parlada a les zones més pobres i rurals, dividida per dialectes i sense tradició escrita, semblava condemnada a l’ostracisme i, a la llarga, a la desaparició, fins que, fa uns anys, va tenir lloc un canvi de política sorprenent quan Mohammed VI va mostrar una sensibilitat envers la llengua amaziga que reis anteriors no havia tingut mai. El 2003, es va crear l’Institut Reial de la Cultura Amaziga, que va codificar la grafia, l’alfabet anomenat tifinag, i va normativitzar la gramàtica per fer – ne una llengua estàndard. El pas següent va ser introduir l’amazic en els primers anys de l’educació primària, una iniciativa pionera al nord de l’Àfrica. En la nova Constitució, del 2011, es reconeix per primer cop l’amazic com a llengua oficial a tot el país i se n’impulsa l’ús i l’ensenyament.

Aquest canvi lingüístic al Marroc s’està desenvolupant més lentament del que s’havia previst, però allò important és el canvi de paradigma i que ja s’ha iniciat. Una de les coses més sorprenents és veure edificis oficials amb rètols en àrab i amazic, cosa que anys enrere, al Marroc, no es veia enlloc. El guia que ens va portar a Zagora ens deia que la gent de la zona estava molt contenta que la seva llengua hagués deixat de ser ignorada per ser tractada com a oficial, no només a les zones rurals, sinó a tot el país, i atribuïen el mèrit al rei. Ens va comentar que el francès va desapareixent de mica en mica com a llengua oficial i l’està substituint l’amazic, que acompanya l’àrab. Tot i així, el francès el parlen tots els adults, ja que l’han après a l’escola, i és una de les llengües per comunicar – se amb l’administració. D’altra banda, el dialecte àrab que es parla al Marroc és el dàrija, que utilitza oralment el 75% de la població àrab marroquina, mentre que per escriure s’utilitza l’àrab clàssic. Malgrat el poc prestigi social que tenia fins fa poc, les xarxes socials estan canviant la situació: hi ha influenciadors que utilitzen el dàrija per publicar els seus missatges i, gràcies a això, està agafant embranzida entre el jovent.

Finalment, un altre atractiu del Marroc és la gastronomia. El tagín és un dels meus plats preferits: es cuina en una cassola de fang amb carn de vedella, pollastre o peix, sofregit, espècies i pinyons. El cuscús també és molt freqüent i, de fet, es considera el plat nacional: la base és sèmola de blat, i s’hi afegeixen cigrons i verdures. A Catalunya també mengem el cuscús fred, el tabule, com una amanida, però aquest plat és més originari de l’Orient Mitjà que no pas del nord d’Àfrica. La harira o sopa de llenties també és popular, sobretot durant el ramadà. Porta moltes espècies i sovint se serveix amb dàtils i unes galetes amb sèsam i mel.