Es fa difícil expressar la tragèdia que viu la població de Gaza. Cada dia les víctimes es compten per desenes. Infants i dones assassinats mentre fan cua per una mica de pa o per un cubell d’aigua. Bombardeigs sobre escoles i hospitals. Sense treva, sense compassió. Com al Vietnam fa seixanta anys o a Bòsnia en fa trenta hi retrobem la deshumanització, la crueltat, el racisme. Un horror que es vesteix amb el silenci i la indiferència de bona part de la comunitat internacional, però també amb la complicitat d’altres. És probable que d’aquí a uns anys ens preguntem com vam permetre que això tingués lloc; què vam fer per evitar – ho. El sofriment i la mort d’innocents és injustificable. A Palestina i a tot arreu. Quan els botxins ja no puguin disparar a ningú més, dispararan a les estrelles i a la lluna, “perquè cap llum no ens quedi / perquè cap llum no ens estimi / i vam enterrar el sol / fou un eclipsi solar sense fi”, va escriure la poeta Rose Ausländer, unes paraules que podem emprar també en el nostre món d’avui.