Com hi diu a la placa de granit negre amb lletres blanques que destaca sobre la modesta façana del número 33 del carrer de la Cera, Emili Vendrell va ser el “cantaire de Catalunya”. És una veritat com un temple, com la catedral en què s’erigia la seva portentosa veu cada cop que el tenor feia tremolar la platea amb les notes de L’emigrant o entendria els cors implorant la dolça Rosó a mantenir viva la flama i la il·lusió del tendre amor.

La placa en qüestió indica que en aquest punt de la teranyina del Raval hi va néixer el cantant que encara avui és un referent de la música que fa bategar les emocions pàtries i les pessigolles del cor. Els enregistraments que Vendrell va deixar han ajudat a crear el mite per l’emotivitat que sempre genera la calidesa del so enyoradís capturat en un disc de vinil amb un fresseig que embolcalla i deixa en l’aire un punt de dolça tristor del temps que ja és passat.

Els dies s’esmunyen però la música queda, i sobreviu també la casa on va néixer Vendrell com a recordatori del que va ser el personatge i el seu temps, però també com a exemple del que és ara aquest barri de carrers estrets i dinàmics. El Raval és avui refugi vital dels nous barcelonins arribats de lluny, gent que el dia que escoltin per primer cop L’emigrant sentiran el mateix enyor que han sentit fins ara tots els que han cantat allò de dolça Catalunya, perquè cada terra té el seu nom, el seu paisatge, els seus himnes i les seves religions, però el buit per l’absència no té pàtria i el dolor per la llunyania és un mal compartit.

La façana del número 33 de la Cera mostra avui la placa de granit negre i d’un dels balcons del segon pis hi penja, també, un altre emblema que evoca l’enyor i el desconsol en forma de bandera vermella, negra, blanca i verda amb el nom de Palestina escrit al bell mig. Una bandera al balcó que és reivindicació de la terra massacrada, crit contra la mort cruel que fueteja Gaza.

Diu L’emigrant allò tan trist d’“adeu germans, adeu – siau mon pare, no us veuré més” i és un cant com un mantell de penúria que ben bé podria cobrir el territori palestí, com una mortalla blanca per a l’alegre terra que ara plora, que ara és pols negra, pols de terra cremada.

La Cera és avui un clam per Palestina, com ho són dos balcons més al carrer veí de Sant Antoni Abad, o les finestres de la parròquia de la Mare de Déu del Carme, o més balcons al carrer de Sant Pau o els adorns de la festa alternativa celebrada al carrer Carretes. I així arreu del Raval. El barri pateix per Gaza i ha sortit al carrer per aturar la guerra tantes vegades com des del principi del conflicte s’ha cridat la ciutadania a manifestar – se. S’han onejat les banderes dels balcons, s’han escrit pancartes i s’ha omplert la ciutat de proclames per Palestina.

La façana de la casa de la Cera que serveix per arrencar aquesta crònica es troba al mateix carrer que en el seu dia va acollir el geni de Peret i tota la gent que amb ell van fer gran la rumba. Peret també va atrevir – se amb L’emigrant acompanyat per la seva guitarra espurnejant, amb una versió que corprèn quan canta a “la pàtria del meu cor”. Doncs això; lliçó apresa al Raval, aquest barri que ha canviat en tot menys en la humanitat de la seva gent, aquest barri que avui plora per la Dolça Palestina, pàtria de tots els cors.