Ara s’ha substituït pel genocidi accelerat, expedit i a cara descoberta. Del lent en parlaven Chomsky i Pappé en Reflections on Israel’s War Againts the Palestinians, sobretot després de l’anomenada operació Plom Fos del 2009. D’ella, l’organització israeliana de drets humans B’Tselem assenyalava el 2006 que les forces d’ocupació israelianes mataren només aquell any 660 palestins, entre ells 140 nens, i que des de l’any 2000 gairebé 4.000 palestins (la meitat, nens) havien estat assassinats i 20.000, ferits. Ja el 2005, s’havia ideat l’operació Primera Pluja, que va començar amb el vol supersònic de jets sobre Gaza per terroritzar la seva població, seguit d’un intens bombardeig per terra, mar i aire. Vingué després l’operació Pluja d’Estiu, seguida de la Núvols de Tardor, en la qual moriren 70 civils en menys de 48 hores, la meitat, com gairebé sempre, dones i nens. En l’operació Hivern Calent, del 2008, foren assassinats 100 palestins més a Gaza, que va tornar a ser bombardejada. Tot això era massa avorrit perquè la premsa occidental se n’ocupés. Només acabat de l’esmentada operació Hivern Calent, la UE i l’ONU acusaren Israel de “violar el dret internacional”. Fou admirable la sinceritat d’alguns funcionaris israelians en reconèixer que tot allò perseguia col·locar l’economia de Gaza “al caire del col·lapse”. No vull cansar el lector amb les següents operacions Eco de Tornada, Pilar Defensiu, etcètera, etcètera.

En l’informe del 2015 d’Amnistia Internacional es pot llegir que “les forces israelianes varen cometre homicidis indiscriminats de civils palestins, inclosos nens, i varen empresonar milers de palestins que protestaven per l’ocupació militar de la qual eren víctimes, i en van mantenir centenars en presó administrativa sense judici. Es va cometre tortura amb impunitat, mentre les autoritats varen continuar promovent assentaments il·legals a Cisjordània…

En definitiva, tant la Imecm com l’ONU mantenen que des del 1967 fins al 2020 foren assassinats uns 15.000 palestins, d’ells 2.000 eren nens. També es calcula que una cinquena part dels palestins de Cisjordània i Gaza han passat per empresonaments indefinits i sense judici. Respecte a la tortura, segons l’ONU i B’Tselem, s’han detectat fins a 200 mètodes utilitzats (cops, alternar aigua gelada i bullent sobre els captius, fracturar dits, retòrcer testicles, etcètera). Per això, Ilan Pappé es pregunta com és possible que, en absència tan clamorosa de l’estat de dret, encara hi hagi qui gosi mantenir la brama que Israel és un estat democràtic. Perquè –afegeix aquest autor– “grans sectors de la societat de tot el món neguen a Israel la seva pretensió de ser una democràcia, però les seves elits polítiques, per diverses raons, fan veure que sí que ho és, mantenint – lo com a membre de l’exclusiu club dels estats democràtics”. Òbviament, molts dels mateixos intel·lectuals jueus ho neguen. Un d’ells, Oren Yiftachez, de la Universitat Ben Gurion, defineix aquest règim depravat “com una etnocràcia, o sigui, un règim que governa un estat ètnic mixt, amb una preferència legal i formal d’un grup ètnic sobre tots els altres”. En definitiva, un estat d’apartheid o típicament colonial.

Amb la mala sort peR Als seus veïns de ser un Estat massa aficionat a llegir (i sobretot aplicar) la Bíblia. Especialment, allò del Pentateuc que “Quan el Senyor, el teu Déu, et faci entrar al país on ara arribes per prendre’n possessió, expulsarà de davant teu nacions més nombroses i més fortes que tu …el Senyor, el teu Déu, posarà a les teves mans aquestes nacions i tu les derrotaràs i les consagraràs a l’extermini. No hi pactis ni en tinguis pietat… fins que desapareguin tots els supervivents… El Senyor, el teu Déu, anirà expulsant a poc a poc aquestes nacions del teu voltant i tu faràs desaparèixer el seu record de sota el cel” (Deuteronomi 7.1 – 26), reblant la Bíblia, encara, allò de “mata tots els homes, les dones, les criatures, el bestiar i tot el que trobaràs a la ciutat podràs quedar – t’ho com a botí dels enemics… en les ciutats d’aquests pobles que el Senyor, el teu Déu, et dona en possessió, no hi deixis ni una ànima…” (Deuteronomi, 20.13 – 17). El Llibre Sagrat del Poble Elegit, però, no va acabar de precisar allò tan actual de “mata els teus enemics quan vagin a buscar pa i aigua”.