Perdoneu que avui comenci citant un article que em va publicar aquest mateix diari el mes de gener d’aquest any, però com que ha sigut una conversa recurrent amb lectors i amics em va molt bé per explicar – me. Es titulava “Encara hi ha combat”. Trump havia guanyat; Albiol deia que el retrocés de l’ús social del català es deu a “la nul·la exigència d’integració real a la immigració pel que fa a coneixements dels costums i idiomes de Catalunya”; el “xarneguisme” dels Gaudí, etc. Clarament em referia al combat ideològic, per mi més necessari que mai. I em servia per explicar a amics i lectors que “sí, pot ser que em llegeixis més sovint, que em sentis més per ràdio, que torni a la tele perquè encara hi ha combat”. I no tot es pot delegar als altres. O als polítics. O a la frustració de l’octubre del 2017. Pitjor ho devien tenir els que després de la Guerra Civil espanyola –autènticament derrotats– no tenien política, ni mitjans, ni institucions. Hi ha coses que s’han de fer si creus que Catalunya és una nació. La més important és defensar la llengua. Parlant – la, evidentment; exigint que es respectin els nostres drets de catalanoparlants a tot arreu, també; però també fent – nos respectar. Forma part de la nostra manera de ser una mena de seny malentès que ens convida a no voler molestar, a fer – nos els simpàtics, a evitar sempre (!) el conflicte. Som així. No canviarem de cop. Tampoc dic que sigui dolent sempre, però fins a un punt. Hi ha coses que són inacceptables i, com a tals, s’han de denunciar, exigir – ne disculpes i responsabilitats. L’actuació de la companyia Teatro Sin Papeles en la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions és inacceptable. Primer perquè sobre falsedats construeix un missatge que incita a l’odi, fet delictiu. I segon, perquè està pagat per l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, pels impostos d’una part dels catalans. No hi ha cap excusa. És inacceptable. I calen responsabilitats.