Que el periodisme és tan vell com el mal periodisme ho acredita la cèlebre anècdota de la visita a Nova York de l’arquebisbe de Canterbury que, en posar un peu a terra, va ser interrogat per un reporter per les prostitutes de Manhattan i, en preguntar amb sorpresa si n’hi havia, l’endemà patia el titular: “Primera pregunta de l’arquebisbe de Canterbury a Nova York: Hi ha prostitutes?” La Carrera de San Jerónimo no és Nova York, però la present legislatura està marcada per l’acreditació al Congrés de tres agitadors ultradretans del show business de convertir – se a si mateixos en contingut i que titllen tots els periodistes de debò de “prostitutes al servei del PSOE” [que usin el femení perquè entenen que maximitzar l’insult dona pistes] en nom de canals i webs que no són mitjans de comunicació i que acumulen un historial de comerç de la mentida i la desinformació. La reforma del reglament del Congrés per fixar sancions –i retirar l’acreditació– a activistes disfressats de periodistes es va obrir pas ahir amb el suport de la majoria d’investidura, que amb 174 vots (PSOE, Sumar, Junts, ERC, PNB i EH Bildu, BNG i CC) derrotava l’esmena a la totalitat de PP i Vox (166), beneficiats de tot el caos perquè són els únics no assetjats.

El diputat del PSC Marc Lamuà denunciava “el mal ús de l’acreditació a qui es presenta com a periodista i no ho és”, tot recordant que la tribuna de premsa ha tingut il·lustres com Galdós, Azorín o Josefina Carabias. Per Jon Iñarritu (Bildu), els “èmuls de Steve Bannon no busquen la notícia sinó que generen la notícia amb la gresca perquè allò sigui la notícia”. Qui va regalar un duel a l’agitador Vito Quiles en la primera vegada que aquest ultra posava un peu a la tribuna de premsa i ho feia només cinc minuts va ser Gabriel Rufián (ERC). “Un tracte, senyor Quiles: si em promet que preguntarà a Abascal pel finançament de Vox, a Ayuso per comissions en pandèmia i a Mazón què feia al Ventorro mentre la gent s’ofegava, jo li prometo no votar a favor d’expulsar propagandistes”, va dir Rufián. Quiles, ufà i superb, somreia com si ja pensés com monetitzar l’al·lusió de Rufián en la primera ocasió que seia a la tribuna de premsa i era amonestat pels uixers per mal comportament. “La tergiversació i la deshumanització es practicava ja fa deu anys. Quan només la patíem nosaltres, molts l’aplaudien”, va dir Josep Maria Cervera (Junts).

La concessió d’acreditacions ara en revisió va tocar fons coincidint amb les eleccions europees del 2024. Acreditat al Congrés ja com a periodista sense ser – ho i a pesar d’erigir – se en portaveu del Noviembre Nacional del 2023 davant de Ferraz amb el megàfon a la mà clamant contra el PSOE i l’amnistia, Vito Quiles va ser el candidat número 57 d’Alvise Pérez (S’ha Acabat la Festa) en les europees del juny del 2024 i la direcció de comunicació de la cambra –“em vaig guanyar la directora amb molt cafè i afecte”, es vanta l’autor intel·lectual de tot, Javier Negre (EDATv– li va permetre simultaniejar el rol polític com a candidat d’Alvise amb l’acreditació amb accés a la sala de premsa i als passadissos per assetjar rivals polítics. No seria elegit eurodiputat perquè els 800.000 vots a S’ha Acabat la Festa es traduïen en 4 escons. “Nit històrica! Se us ha acabat la festa!”, exclamava Quiles la nit electoral del 10 de juny tot abraçant – se amb Alvise, que va prometre sortejar el seu sou d’eurodiputat i ja l’ha cobrat vuit mesos. L’endemà d’abraçar Alvise, Quiles acudia al Congrés i continuava exercint com el que no és amb l’acreditació intacta. L’última fita seva en el tràfic de la mentida va ser visitar l’abocador d’Alfafar en ple recompte de morts de la dana i inventar que la roba que hi havia era de donacions solidàries. “Llancen a l’abocador tota la roba que doneu per als afectats. Si fan això amb la roba, imagineu amb el menjar”, va mentir.

Un altre exponent de l’agitació amb acreditació, Bertrand Ndongo, que es presenta com a “negre i de Vox”–tot i que ahir es va indignar amb Pepa Millán (Vox) a la sala de premsa pel pla de deportar vuit milions d’immigrants–, també és responsable de divulgar una de les grans mentides publicades sobre la dana: l’“exclusiva” del pàrquing del centre comercial de Bonaire sobre centenars de cadàvers pendents de ser comptats perquè “hi havia 700 tiquets de l’aparcament subterrani i no havien sortit”. “Volen expulsar els únics que fan preguntes incòmodes”, els defensaven ahir a l’uníson Cayetana Álvarez de Toledo (PP) i José María Figaredo (Vox).

L’últim cim de l’agitació es deu al youtuber Adrián Rescue You, també acreditat. “Només vull preguntar per la llei ELA!”, exclamava el 10 de juny a la sala de premsa amb crits contra la portaveu de Sumar, Verónica Barbero, com si el seu motor professional fos el seguiment informatiu de l’atenció als malalts d’ELA. La realitat, però, és que aquells trenta segons eren el primer i últim moment d’atenció que ell i el seu mitjà (Infoma Radio) dedicaven a una llei que ha trigat quatre anys a ser aprovada, perquè cap dels agitadors no va cobrir mai el registre de la proposició de llei de Ciutadans feta per Edmundo Bal i Sara Giménez el març del 2022, ni van denunciar mai les més de 45 pròrrogues, ni van cobrir la visita de Juan Carlos Unzué el 19 d’abril del 2023, ni van informar del registre de la llei de Junts ni de la seva admissió a tràmit, ni del debat en ponència ni del debat i votació final del text en el ple el 10 d’octubre del 2024 amb Unzué i Jordi Sabaté Pons a la tribuna. Ras i curt: 30 segons de protagonisme amb els malalts d’ELA com a excusa per monetitzar un momentum en benefici propi fins al dia d’avui, en què continua circulant per les xarxes. “Les teves exclusives d’avui embolicaran el peix de demà”, alliçonava Walter Lippmann contra la la vanitat. Lippmann no podia ni imaginar que el gremi no tindria ni la temptació de la vanitat perquè els usurpadors monetitzarien el periodisme vivint fora de l’ofici i circulant per un parlament amb acreditació tot complint la màxima de la qual va prevenir Norman Mailer: “Tot el periodisme és ficció, i la major part, ficció horrorosa.”