Les guerres i altres formes de violència i persecució han obligat 122,1 milions de persones de tot el món a viure fora de casa seva, una nova xifra rècord que gairebé duplica la de fa una dècada, segons l’últim informe anual de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (Acnur), publicat el mes passat. Això representa un augment de 7 milions de persones, o d’un 6%, en comparació amb finals del 2023.

El document, que recull dades del 2024 actualitzades fins a l’abril passat, assenyala que els conflictes del Sudan, Myanmar i Ucraïna continuen sent els principals focus d’emissió d’aquests desplaçats forçosos, que inclouen 42,7 milions de refugiats –en països diferents dels d’origen– i 73,5 milions de desplaçats a l’interior del mateix país. Un 40% d’aquest total correspon a menors d’edat.

D’acord amb l’informe, doncs, Síria ha deixat de ser el país amb més refugiats i desplaçats del món (13,5 milions), superat pel Sudan (14,3 milions), víctima d’una prolongada i cruenta guerra civil. L’Afganistan se situa en el tercer lloc del rànquing (10,3 milions), seguit d’Ucraïna (8,8 milions). “Vivim en una època d’intensa volatilitat en les relacions internacionals, en què les guerres modernes creen un panorama fràgil i esquinçador, marcat per un agut sofriment humà”, va explicar durant la presentació de l’informe Filippo Grandi, alt comissionat de l’ONU per als refugiats.

Quant als països d’acollida, l’Iran s’ha erigit aquest 2024 en el principal receptor de refugiats al seu territori (3,8 milions), la majoria afganesos, seguit de Turquia (3,1 milions, sobretot sirians), Colòmbia (2,8 milions, procedents principalment de Veneçuela), Alemanya (2,7 milions) i Uganda (1,7 milions). En termes relatius, el Líban encapçala la llista, ja que un de cada vuit dels seus habitants és una persona refugiada. El segueixen el Txad i Jordània, on la proporció és d’un de cada setze. L’informe de l’Acnur també inclou estadístiques sobre els països que reben més sol·licituds d’asil: els EUA (729.000 durant la primera meitat del 2024), Egipte (433.000 tot l’any), Alemanya (229.000), el Canadà (174.000) i l’Estat espanyol (167.000, en especial colombians, veneçolans i ucraïnesos).

En el costat positiu del balanç, un nombre notablement superior al d’altres anys –9,8 milions de persones– van tornar a les seves llars després d’haver – ne fugit durant el 2024, incloent – hi dos milions de sirians, una quantitat que s’espera que enguany augmenti considerablement arran de la caiguda, a finals de l’any passat, del règim de Baixar al – Assad.

Tot i que el retorn de desplaçats és, en principi, una bona notícia, l’Acnur alerta que en alguns casos s’ha produït en un context advers per a aquestes poblacions, com és el cas del gran nombre d’afganesos forçats a retornar al seu país, encara sacsejat per la violència, des de l’Iran i el Pakistan.

L’Acnur recorda en el seu informe que, contràriament a una percepció molt estesa als països desenvolupats, un 60% dels desplaçats forçosos no surten del seu país i, entre els refugiats que sí que ho fan, dos de cada tres viuen en nacions veïnes, i tres de cada quatre es troben en economies en via de desenvolupament.

L’agència de les Nacions Unides insisteix també en les dificultats amb què topa per executar la seva tasca de protecció de les persones refugiades. En aquest sentit, denuncia que, tot i que el nombre de desplaçats al món pràcticament s’ha duplicat respecte als 65 milions que es van comptabilitzar el 2015, el finançament de l’organisme es manté gairebé al mateix nivell, “en un context de retallades brutals en ajuda humanitària”. L’informe no detalla aquestes retallades, però fonts internes de l’Acnur han assenyalat en els darrers mesos que, després de la congelació de les contribucions dels EUA, un dels seus principals donants, l’agència s’ha vist obligada a reduir un 30% del seu personal arreu del món. En vista d’aquest panorama, l’Acnur recorda als estats que el finançament dels programes d’assistència per a refugiats i desplaçats interns suposa “una inversió essencial per a la seguretat regional i global”.

En la mateixa línia, la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) denuncia que l’augment del nombre de desplaçaments forçosos a escala global “contrasta amb la resposta dels estats, centrada en el control de fronteres, l’externalització de responsabilitats i la reducció de garanties per a les persones sol·licitants de protecció internacional, refugiades i apàtrides”.