#span style=“text – transform:uppercase”/span#n gran pati de sorra, una vintena de barraques senzilles amb sostres trencats i un mur de tova descriu, més o menys, el centre de detenció d’immigrants finançat per la UE en un dels barris més populars de Nouadhibou, localitat de la costa nord mauritana. És aquí on estan retinguts, en nombre contínuament oscil·lant i sota un sol de justícia, tots aquells subsaharians que al llarg de les últimes setmanes han estat agafats per les autoritats quan tractaven de complir el seu somni d’arribar a l’anhelada Europa.

Del que passa dins del centre, de com es gestionen les coses i de quin tracte reben els immigrants gairebé no se’n sap res. No són pocs els que ho han intentat, però, tal com s’encarreguen de recordar uns militars col·locats a l’entrada, “l’accés al recinte està estrictament prohibit”. En vista dels testimonis d’alguns dels seus antics inquilins, la violència física és un fenomen recurrent. En la mateixa línia han apuntat algunes organitzacions internacionals i locals. De moment res d’això s’ha pogut provar.

Noadhibou és una ciutat abocada al fenomen de la immigració. En els últims mesos aquest ha estat un dels punts privilegiats per als immigrants per embarcar en una aventura suïcida rumb a les illes Canàries. Tot i que la presència de les forces de l’ordre s’ha multiplicat exponencialment, a cop de tragèdia i de pressió comunitària, notablement espanyola, i encara que els punts de partida han començat a desplaçar – se cap al sud, al veí Senegal o el mateix Benín, mirem on mirem, sempre ens topem amb algun immigrant que, indefectiblement, camina cap al port. Allà centenars de precàries embarcacions de pesca tradicionals estan amarrades a port, esperant potser una distracció o l’arribada de la nit per salpar procurant no cridar gaire l’atenció.

Un fet que complica en gran manera la gestió dels fluxos humans en aquest país és que ningú pot impedir, almenys d’una manera legal, l’arribada de tots aquests contingents humans fins aquí. Cap dels ciutadans dels països de l’entorn necessita un visat especial per entrar a Mauritània. Les fronteres són totalment permeables, gairebé qualsevol que mostri el seu passaport en regla pot entrar al país. A més a més, ¿com es pot distingir un maurità de raça negra d’un negre provinent de qualsevol altre país africà?

Però ¿què és el que porta tots aquests joves africans a jugar – se la vida en les fredes aigües de l’Atlàntic? Aquesta és la pregunta que tots semblen repetir – se una vegada i una altra i és aquí precisament on els principals implicats, les víctimes, semblen coincidir a dir que no s’estan fent les coses bé. “Massa repressió i control, mentrestant no es treballa per millorar la nostra situació”, apunta Samuel, un nigerià. Les respostes i motivacions són múltiples, però gairebé totes tenen un substrat socioeconòmic (l’extrema pobresa i la manca de perspectives) o polític (la dictadura o guerres civils fratricides). Per a alguns, com ara Omar, senegalès, es tractaria de “recuperar una mica de les riqueses que Europa va robar al nostre continent i és per això que me’n vaig cap allà, per fer justícia”.
 
Una inversió del meu poble

Per a altres, com per a un jove anònim, oriünd de Mali i que vagareja per Nouadhibou a la recerca d’alguna cosa per menjar, “aquesta és simplement una inversió que el poble a què pertanyo ha fet”. “Tots han contribuït una mica a pagar – me el viatge fins aquí i la travessia fins a Europa. Un cop arribi, estigui instal·lat i amb feina, ja m’encarregaré jo de pagar tots aquests deutes amb interessos. Ara sóc l’única esperança de prosperar, tant de la meva família com de la meva comunitat”. En preguntar – li sobre els riscos que això comporta, el jove és rotund: “Escolti, jo ja estic mort a l’Àfrica, tant se me’n dóna morir al mar”.