El Partit Conservador britànic, un dels més antics del món, ha ­estat definit com “una monarquia absoluta moderada només pel regicidi”. No ha tingut mai contemplacions amb els seus líders, ja fossin Winston Churchill o Margaret Thatcher, ja haguessin guanyat la guerra o fet una ­revolució econòmica i social. I d’aquesta manera han aconseguit governar dues terceres parts del temps en l’últim segle.

Els seus orígens es remunten al regnat de Carles II, i esdeve­niments com la revolució industrial, la Reforma protestant, el proteccionisme, l’auge de les classes mitjanes, el dret de vot de les dones o la independència d’Irlanda han marcat la seva història, provocat escissions i donat peu a aliances, a través de figures com Robert Peel, Benjamin Disraeli, lord Salisbury, Arthur Balfour, Austen i Neville Chamberlain Stanley Baldwin, Winston Churchill, Margaret Thatcher…

Han evolucionat i canviat de colors com un camaleó, sempre com a defensors de la propietat privada, el lliure comerç, la indústria, les institucions, la monarquia, la llei i l’ordre, la família, un exèrcit fort i els valors culturals tradicionals. Però ara són davant una cruïlla que podria significar la seva aniquilació. També el Partit Socialista francès o el Partit Comunista txec semblaven inexpugnables en el seu moment.

Una enquesta publicada fa tan sols un parell de dies els situa en quarta posició en intenció de vot (amb prou feines un 16%), al ­darrere de Reforma UK (la ul­tradreta de Nigel Farage, 29%),

el Labour (22%) i els liberals ­demòcrates (17%), al davant únicament dels Verds. Unes xifres de crisi existencial, perquè si es repetissin unes eleccions ge­nerals es quedarien gairebé sen – se representació a la Cambra dels Comuns. Qui els ha vist i qui els veu!

El seu declivi espectacular es remunta a la decisió de David ­Cameron de convocar el referèndum del Brexit el 2016 (i, per descomptat, de perdre’l). A partir d’aquell moment es van succeir quatre líders (Theresa May, Boris Johnson, Liz Truss i Rishi Sunak), i tots ells (amb l’excepció de Boris) van heretar el càrrec de primer ministre sense haver guanyat unes eleccions. Sí, ja se sap que el regicidi és a l’ordre del dia, però així i tot sembla un pèl exagerat…

L’actual lideressa, Kemi Badenoch, d’origen nigerià, va ser elegida per estabilitzar la nau, neutralitzar l’ avenç de la ultradreta, ser una oposició efectiva al Labour i preparar el terreny per a un retorn al poder, si no en les pròximes eleccions (previstes per al 2029), en les següents. Però de moment no ha aconseguit cap dels seus objectius, i algunes de les seves estratègies són tan suï­cides (com les dels pilots nipons que s’estavellaven contra els vaixells nord – americans a Okinawa i altres batalles del front del Pa­cífic) que ha rebut el sobrenom de Kemikaze . En japonès, ka­mikaze vol dir “vent diví”, però ella no sembla ni de bon tros tocada pels déus.

La seva papereta no és fàcil. Als votants que s’inclinen a la dreta els preocupa la immigració, però resulta que els conservadors (i ella va formar part dels últims ­governs) van publicitar el Brexit per “controlar les fronteres”, i a l’hora de la veritat van obrir les portes (sobretot Johnson) a prop d’un milió d’estrangers a l’any, majoritàriament com a mà d’obra barata en la sanitat i l’atenció social. Volen pagar el mínim d’impostos possibles, i amb Rishi Sunak van arribar al nivell més alt durant els últims setanta anys. Enyoren la seguretat als carrers d’altres temps, però sota els seus últims catorze anys de mandat es va reduir el nombre de policies que surten de patrulla. Alberguen somnis imperials, però l’ exèrcit s’ha deteriorat fins al punt que els portaavions no funcionen, costa de trobar soldats (la paga és miserable) i el país seria incapaç de mantenir el tipus en una guerra. Advoquen per un ­Estat petit i uns subsidis socials només per als més necessitats, però nou milions de britànics en edat de treballar no ho fan, i un de cada vuit reclama ajuts per alguna discapacitat.

La tercera llei de Newton diu que per tota acció hi ha una reacció contrària, i a les accions (o omissions) dels tories ha seguit l’auge de Reforma UK, l’últim experiment d’extrema dreta de Nigel Farage. És un partit poc professional, amb alguns caràcters dubtosos propensos a fer comentaris que sonen a racistes, sexistes i feixistes, amb un programa inviable de més despesa i menys impostos que seria la riota dels mercats (com el de Liz Truss ­però més bèstia, i ella només va durar 49 dies), però que encaixa amb el populisme i les polítiques identitàries en voga, un nacionalisme anglès que demana més sobirania nacional.

És com si els conservadors britànics s’haguessin quedat estancats als anys vuitanta, capaços només de cantar al karaoke els millors èxits de Margaret Thatcher, sense respostes per a problemes com un deute públic que és gairebé el 100% del PIB, una falta de productivitat crònica, una ràtio preocupant entre pensionistes i gent que treballa, els costos energètics més elevats d’Europa, unes infraestructures que s’ensorren… I a tot això, ni tan sols saben encara per què han perdut. Se senten el partit natural del poder i confien que les coses tornin al seu lloc. Però aquest cop el perill va de debò.