La Ciutat del Vent, la Segona Ciutat, la Ciutat de les Grans Esquenes, la Ciutat que Treballa, Chi – town… Chicago és coneguda pels seus múltiples sobrenoms, que són un reflex del caràcter de la pròpia ciutat. Gràcies al cinema, coneixem una Chicago en blanc i negre, la de la llar d’Al Capone i els gàngsters, la de la llei seca o la del blues. Però avui dia Chicago és una ciutat multicolor, dinàmica i culturalment diversa i un dels més importants centres de negocis dels EUA. Situada al bell mig del país, a la riba del llac Michigan, Chicago és la capital financera, econòmica i cultural del que es coneix com el Midwest.

És la tercera ciutat més gran dels Estats Units després de Nova York i Los Angeles, amb quasi 2,9 milions d’habitants, tot i que a l’àrea metropolitana, coneguda com a Chicagoland, hi viuen més de 9 milions de persones. Però es podria dir que Chicago és, efectivament, la segona ciutat i rivalitza amb Nova York, sobretot en l’apartat cultural. L’Orquestra Simfònica de Chicago és rival directa de la seva homòloga de Nova York i si a la Gran Poma hi ha Broadway i els musicals, a Chicago el teatre i la comèdia d’improvisació. Una té el New York Times i l’altra el Chicago Tribune. Nova York té Harlem, bressol del jazz, i Chicago va veure néixer la música house, a més de les seves grans aportacions al blues, al soul i al jazz. Com diu Carles Bartual, lector de català a la Universitat de Chicago, “no és Nova York, però gairebé, hi tens de tot”. “Potser és més familiar, un lloc per fer – hi arrels”, afegeix.

Malgrat la fama de la Ciutat dels Gratacels, els edificis de Chicago tenen més valor arquitectònic i és lloc de visita obligada per als estudiants d’arquitectura. La ciutat que coneixem avui va ressorgir de les cendres. El 1871 el Gran Incendi va cremar més de 17.000 edificis, i arquitectes de fama internacional van venir a la ciutat per participar en la seva reconstrucció. El resultat és una ciutat on cada edifici és més bell que l’anterior. Fins i tot tenen un parc, el Millenium, on l’atracció són les obres de destacats arquitectes, com ara Frank Gehry, Anish Kapoor i el català Jaume Plensa. L’skyline de Chicago es va acabar de coronar l’any 1968 amb la construcció de la Torre Sears, llavors l’edifici més alt del món.

Chicago és un feu demòcrata on des del 1927 no escullen un alcalde republicà. A més, està dominada pel que es coneix com a machine politics, és a dir, un sistema no oficial d’organització política basada en el patrocini i l’acaparament de càrrecs polítics. Un sistema que als anys 50 va perfeccionar el llavors alcalde de Chicago, Richard J. Daley, pertanyent a una de les famílies més influents de la ciutat. Bona prova d’això és que l’actual alcalde és el seu fill, Richard M. Daley. Els Daley, d’origen irlandès, com els Kennedy, tenen gran pes a l’Estat d’Illinois i, de fet, van ajudar que John F. Kennedy arribés a la Casa Blanca.

Chicago és una ciutat de barreja on es parlen més de cent llengües diferents i que s’enorgulleix d’integrar les minories. El que era un important barri jueu fa vint anys ara ha acceptat immigrants acabats d’arribar de Colòmbia, Mèxic o Ucraïna. Però també hi ha excepcions. Carles Bartual explica que, tot i estar només tres carrers per sobre de la Universitat de Chicago, al gueto negre, un barri pobre i associat a la delinqüència, ningú que hi visqui posarà els peus en aquella universitat.

Chicago també té la població polonesa més important que hi ha fora de Polònia, però s’ha convertit també els últims anys en un centre d’emigració pakistanesa. De fet, aquesta comunitat creu que la integració aquí és més fàcil que a la Gran Bretanya. “Pots mantenir la teva etnicitat, però s’espera que siguis un nord – americà”, assegurava al New York Times Omer Mozaffar, un pakistanès de 34 anys que prepara el doctorat a la Universitat de Chicago. Aquesta universitat, on aquest any s’ha inaugurat la càtedra dedicada al català Joan Coromines, encapçala el rànquing de premis Nobel i és una de les més prestigioses. La Segona Ciutat aspira ara a ser la primera almenys pel que fa a la candidatura dels Jocs Olímpics del 2016, als quals s’ha presentat com a possible seu.