Comença el curs polític i els republicans tornen de les vacances amb la convicció que casos com el conflicte del Prat o la manca de competències sobre la immigració avalen el seu rebuig a l’Estatut de cara a l’opinió pública. Joan Puigcercós fa balanç en aquesta entrevista del que ha passat aquest estiu i apunta pistes sobre què faran els republicans de cara a a les eleccions catalanes de l’1 de novembre i sobretot després, quan segurament tindran l’ocasió de tornar a triar.
Per què torna Joan Puigcercós a la política catalana? Per sumar i complementar el discurs del partit perquè aquests anys a Madrid he estat qui portava les relacions amb els sectors econòmics. Vinc a defensar el flanc econòmic, la relació amb el món em presarial i la patronal. Que el partit tingui més pes.
S’ha interpretat com un tutelatge de Josep – Lluís Carod – Rovira. No, al contrari. Nosaltres fem les coses bé, a diferència del PSC, que el que està fent és deixar a la cuneta gent que encara tenia un cert camí, com Maragall o Clos. CiU fa una mica el mateix: tothom sap que Duran mai podrà tenir cap opció a sumar a Catalunya i, en canvi, el tenen en una situació de stand by a Madrid.
ERC ha recuperat el discurs de l’equidistància de cara a les eleccions. És creïble després de tres anys de tripartit? Durant les dues últimes legislatures de Jordi Pujol vam fem una proposta a CiU per governar junts. I van optar pel PP. El 2003 vam fer l’opció d’un canvi en profunditat. Podríem dir que estem empatats. Ells van triar el PP i nosaltres, el PSC. Tornem la partida a una situació nova. Formem part d’una centralitat política que ens permet combinar un pacte amb CiU, que ens faria posar l’accent en el component social, amb un pacte amb el PSC, que comportaria que ERC fos decisiva des del punt de vista nacional, de marcar un nou horitzó.
ERC pot fer president Montilla, a qui el mateix Carod ha negat la condició de catalanista des del punt de vista polític, però també lingüístic i cultural?
Nosaltres no discutim l’origen de les persones, sinó la destinació. És veritat que tan bon punt ERC ha sortit del govern el PSC i Montilla han incrementat la seva supeditació al PSOE. En els conflictes del Prat i la immigració la Generalitat ha desaparegut. El problema no és Montilla, sinó la dependència de tot el PSC respecte del PSOE. Si hi som nosaltres, la cosa canviarà.
Hi haurà condicions?
Evidentment. Qualsevol pacte que farà ERC no serà com el de fa tres anys. En un acord amb el PSC, els socialistes haurien de pesar menys. Quan el PSC hi és, el govern de la Generalitat perd perfil propi.
Pot concretar aquest “pesar menys”?
El PSC ha d’entendre que el tripartit no es pot reeditar tal com es va pactar. Els elements clau del govern, com el portaveu o determinades àrees del govern, no les podria tenir el PSC. Superat l’Estatut, ERC és l’únic partit que marca un nou horitzó nacional. CiU i el PSC parlen de gestió. El PSC parla de construcció social. Els convergents parlen d’identitat. Per construir la identitat es necessita poder. I això vol dir aeroport, competències en immigració, en matèria exterior… Això és poder i així es construeix la identitat. CiU ja hi ha renunciat i el PSC també. Per tant, nosaltres, per a qualsevol acord posarem damunt la taula marcar un nou horitzó que vagi més enllà de l’Estatut. Com ja s’ha demostrat, aquest Estatut ja ha estat superat.
Amb quin PSC se sent més còmode, amb
el de Maragall o amb el de Montilla?
Jo crec que és el mateix PSC, no ens enganyem. Maragall ha fet discursos encesos, però a l’hora de la veritat s’ha menjat l’Estatut. Com se l’ha menjat Montilla. Les dues ànimes que se li suposen no són reals.
Vostès van justificar l’acord del tripartit amb l’argument que pretenien acompanyar el PSC cap a la construcció nacional. Estan satisfets d’aquella aposta estratègica? Continua sent vàlida de cara a la negociació de l’1 de novembre?
Vam garantir que Catalunya no es trenqués en dues maneres d’entendre el país. Vam aconseguir allò que al PP no li interessava, i a alguns sectors del PSOE encara no els interessa: que el PSC formi part de la normalitat política, amb uns objectius nacionals. Crec que això està assolit. I no deu ser tan dolent el PSC quan Convergència hi ha pactat l’Estatut sense cap escrúpol ni mania. Els socialistes han fet un pas de no retorn. Ara bé, sense Esquerra el PSC no pot ser a la Generalitat perquè no té capacitat de plantar – se davant de Madrid. I no és només qüestió de tenir grup parlamentari propi o no tenir – ne. Pel que fa a CiU, sense Esquerra acabaria agafant un perfil neoliberal que crearia un problema social a Catalunya.
Està dient que li és igual pactar amb els uns que amb els altres?
Sí. S’ha demostrat que no hi ha tanta diferència entre PSC i CiU. No hi ha motius de desacord en qüestions essencials com el finançament, la gestió de les grans infraestructures, la llengua… No hi veiem els matisos. Amb la base d’un programa electoral que inclogui un nou horitzó nacional per a Catalunya i un programa social nosaltres podem arribar a un acord amb uns o amb altres.
L’objectiu d’Esquerra és, per tant, evitar la sociovergència?
No. Evitar que governi el Partit Popular i evitar la dependència de Madrid. Un govern de Mas apuntalat pel PSC voldria dir que CiU desapareix de Madrid. Hi tindria un paper residual. És fonamental que ERC sigui al govern.
Si CiU i el PSC estan tan d’acord amb tot, el més normal és que pactin no?
És una possibilitat molt legítima. Pot ser que el senyor Montilla sigui president amb el senyor Mas de conseller primer. O a l’inrevés. Però això vol dir la renúncia total a un horitzó nacional per a Catalunya.
A vostès un pacte d’aquest tipus els convertiria en caps de l’oposició.
A ningú li agrada ser a l’oposició.
S’hi veu, de conseller primer?
No, no, no… Em veig al grup parlamentari del Parlament de Catalunya.
No entraria al govern si Esquerra hi fos després de l’1 de novembre?
No he vingut aquí per ser al govern. He vingut per estar a disposició del partit i puc estar perfectament treballant al capdavant del grup parlamentari.
A quines conselleries no renunciaran?
Aquest és un tema d’estiu. El que és important és fixar un programa i objectius clars i poder – los portar a la pràctica.
Però han dit que exigiran Cultura. Per què ara sí i fa tres anys no?
Perquè vam prioritzar l’educació. Amb una allau migratòria com la que hem tingut, amb el desordre que hi havia a les escoles quan governava CiU, amb la sensació que l’escola pública anava caient en un pou sense fons… hi havíem d’intervenir. No hi havia cap política clara d’integració. Però Cultura i Educació no són incompatibles.
Un dels temes estrella de l’estiu ha estat l’aeroport del Prat. Vostès han demanat a CiU fer front comú per negociar – ne el traspàs i ho han vinculat a la negociació dels pressupostos. Els han contestat que no.
Forma part del guió de CiU. Estan intentant ser els únics interlocutors amb Madrid i en aquests moments hi estan en deute. No pot fer un acord amb Esquerra per defensar el transport dels aeroports o per fer un salt en competències en matèria d’immigració. L’acord Mas – Zapatero té més recorregut i CiU està obligada a votar els pressupostos peti qui peti i sigui quina sigui la política del govern espanyol. Han demanat dimissions, però a l’hora de la veritat no faran res de res. Presentaran una moció – nosaltres hi votarem a favor – , la perdran i s’hi conformaran. Estan més lligats de peus i mans del que ens pensàvem.
ERC no votarà els pressupostos sense un compromís ferm per al traspàs del Prat?
Hi posarem condicions. Volem parlar del traspàs, però també d’immigració, d’inversions en infraestructures i d’alguns temes que han quedat molt debilitats en l’Estatut.
No contesta. Si no hi ha compromís pel traspàs de l’aeroport, votaran els pressupostos de l’Estat?
És molt difícil que els votem. Si alguna cosa hem après és que els ultimàtums serveixen de poc. Però diem que és molt difícil que votem els pressupostos.
També han dit que la reclamació de la gestió del Prat seria una condició per materialitzar pactes després de l’1 de novembre. Això pot fer – los descartar un pacte amb el PSC?
Sí. Però també amb CiU. Serem companys de viatge d’aquells que vulguin un nou horitzó per a Catalunya. No ens podem conformar estant els pròxims anys amb aquest Estatut sabent que ja ara ha quedat petit. Si el PSC no està per obrir un nou horitzó, serà molt difícil que hi pactem.
Per tant, si el PSC no en reclama el traspàs durant la campanya no hi pactaran.
El Prat i moltes més coses: el món no és un aeroport. Caldrà veure com es materialitza el tema dels trens de rodalies. L’Estatut manté que els tindrem i alhora que han de fer una llei especial a Madrid. Aquí hi ha un paquet en el qual, qui no vulgui compartir amb nosaltres un nou horitzó per a Catalunya, no ens trobaran.
Després de més de dos anys de reforma estatutària, quan proposen un nou horitzó nacional a què es refereixen? Es tracta de tornar a reformar l’Estatut?
No necessàriament. Un nou horitzó vol dir que l’Estatut ha quedat tan petit que dependrà de vint – i – cinc lleis del Congrés dels Diputats per desenvolupar – lo. Un acord d’Estat PP – PSOE deixaria barrada la via estatutària. En canvi hi ha tot un recorregut que no passa per un nou Estatut, però que ens pot donar poder real o no. Aquest és ara el debat. Tothom sap que això es pot fer amb la màxima ambició d’Esquerra. És el partit que li pot treure més suc, però aquí hi ha un recorregut de dos, tres, quatre anys.
Sí, però l’estratègia és una altra vegada el peix al cove.
No hi ha més solució. CiU i el PSC han tancat qualsevol via a un acord real. I el peix al cove desgasta molt Catalunya, eh? Bona part de la imatge del país no és fruit dels últims dos anys, sinó del desgast de la Catalunya que sempre està reivindicant. El PSOE ha dit que no a un pacte de certa durada. Per tant, per tenir estructures d’Estat no tenim més remei que anar avançant traient el màxim de suc possible a tot el traspàs de competències.
Se sent traït per Zapatero?
La traïció és una paraula molt grossa. Zapatero ha defensat l’interès dels espanyols. El que em preocupa són els partits catalans que no han defensat els interessos dels catalans.
Encara existeixen els sectors demòcrates espanyols als quals ERC pot estendre la mà?
Crec que aquests sectors han existit sempre, però no han estat capaços de crear un model diferent. Deia el senyor Zapatero que de la seva Espanya ningú en voldria marxar. I l’únic que s’ha demostrat és que la seva Espanya és una màquina de generar independentistes a Catalunya. No hi ha més remei que instal·lar – nos en la pressió permanent per anar augmentant la nostra capacitat de poder de decisió. El que ens ha demostrat l’experiència estatutària és que hem d’anar directament a tenir un Estat. No hi ha mecanismes intermedis.
Es triga molt a tenir un Estat amb l’estratègia del peix al cove.
Bé… Però del que es tracta és de construir una majoria social. Convergència i Unió i el PSC no estan per a això. Passa per Esquerra. Amb el PSOE i el PP que hem vist és molt difícil tornar a engegar una reforma estatutària; per tant, hem d’anar assolint quotes a poc a poc.