Havia de ser la gran obra de govern de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, la promesa electoral més repetida: que les persones rescatades al mar ni tan sols toquessin terra italiana, deportar – les de dret a camps de detenció fora de la Unió Europea. És a dir, gastar un dineral per espolsar – se els demandants d’asil del damunt i encolomar – los a un país que necessita caure en gràcia per ser acceptat al club europeu, com ara Albània; crear una zona grisa de detenció administrativa sense garanties. El pla del govern italià, però, ha estat un fracàs estrepitós: té uns costos desorbitats i topa amb la llei internacional, l’europea, la italiana i els drets humans.

En dos punts aïllats d’Albània, Shëngjin i Gjadër, s’hi erigeixen dues megaestructures abandonades. Blocs imponents de ciment ciclopis, contenidors enormes per encabir – hi éssers humans, enreixats i envoltats de murs alts i gruixuts. Una espècie de presons gàbia postmodernes, fetes de ciment, lones de plàstic i puntes metàl·liques, que emergeixen al mig del no – res i que no res contenen. Són buides, inutilitzades. Un paisatge desolador que podria ser el decorat perfecte d’un film apocalíptic.

Han passat setze mesos des de la firma del conveni amb Albània i els centres no han entrat mai en funcionament. Cada cop que el govern de Meloni ha intentat enviar – hi migrants, a un cost de 18.000 euros per persona i viatge, els jutges italians, aplicant la llei, s’han negat a donar el vistiplau a la seva detenció als centres, i han hagut de tornar – los a Itàlia i deixar – los en llibertat. El govern no podia no saber que això succeiria: van construir els centres de detenció abans de tenir clar com els podrien fer servir. Fa temps que ho intenten, però no se n’han sortit. “Funcionaran! Els centres a Albània funcionaran, us ho prometo!”, repeteix des de fa mesos Meloni amb un posat entre desafiador i frustrat en cada míting. Però no ha estat així.

La història del conveni migratori amb Albània és la d’un fracàs anunciat, una gran operació de propaganda amb un cost total de prop de 1.000 milions d’euros. Meloni va firmar l’acord amb el primer ministre d’Albània, Edi Rama, el 6 de novembre del 2023. En ple procés de negociació per adherir – se a la Unió Europea, Albània necessitava un soci gran de part seva, i el govern italià es va aprofitar de la situació. A canvi d’acceptar fer la feina bruta d’Itàlia en matèria migratòria tot desafiant la llei internacional i els drets humans, Rami va obtenir el compromís de Meloni de fer de mediadora en favor d’Albània davant els altres socis europeus.

El projecte dels centres desperta dubtes, també, des d’un punt de vista de transparència en les concessions i per sospites de clientelisme. La gestió dels centres va ser concedida sense concurs a l’empresa Cooperativa Medihospes, que va néixer de les cendres de La Cascina, la gran cooperativa fundada a finals dels anys setanta per Comunió i Alliberament. Molt vinculada al món polític italià de diferents colors, va operar durant anys fins que el 2015 va ser intervinguda per infiltració mafiosa. Va ser quan va esclatar l’escàndol Mafia Capitale, un entramat mafiós i corrupte que implicava, entre d’altres, polítics i gestors de centres d’immigrants amb un dels criminals més potents i perillosos del país, Massimo Carminati. Medihospes va néixer com a empresa satèl·lit de La Cascina i ara és el peix més gros del sector: segons un informe d’Openpolis, només a Roma gestiona el 80% de les estructures destinades als demandants d’asil, sovint sota investigació per les males condicions en què es troben.