N

osaltres, els nostres pares, avis, besavis… la immensa majoria de les persones tenen en el seu present o en el seu passat una història migratòria. Gairebé mai no hem estat sempre del mateix lloc.

L’ Espanya que avui coneixem és inexplicable sense el trànsit del camp a les ciutats de milions de persones. Un desplaçament que comença al segle XIX i es multiplica exponencialment al XX, en particular a la segona meitat del segle passat, després de la Guerra Civil i durant la dictadura franquista.

Els últims mesos, pel·lícules com El 47 han evocat les dures condicions en què aquella ge­neració migrant va viure la in­tegració en una ciutat com Bar­celona. Gairebé simultàniament
a l’estrena del film de Marcel ­Barrena veia la llum el llibre ­Fronteras de papel ( PUV, 2024), de l’historiador Miguel Díaz.

Díaz ha investigat les polítiques de repressió de la immigració a l’ Espanya franquista. Una història oblidada. En poques paraules: durant els primers vint anys de la dictadura, el règim va provar d’impedir que la gent es desplacés des dels pobles fins a les ciutats a la recerca d’una vida millor. Murcians, extremenys, gallecs, an­dalusos… eren detinguts a les estacions o desallotjats de les seves barraques, confinats i després tornats als pobles.

A Barcelona, aquesta crònica silenciada està vinculada a un nom i a un lloc, el pavelló de les Missions de Montjuïc, avui ja desaparegut. Un edifici construït per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 que, després de la Guerra Civil, es va convertir en un centre de classificació on es confinaven aquells immigrants.

Les xifres són colossals. El llibre de Díaz –una síntesi de la seva tesi doctoral del 2020, dirigida per Carme Molinero a la Universitat Autònoma de Barcelona– estima que van ser més de 70.000 les persones que van tornar als seus pobles des de l’àrea metropolitana de Barcelona els primers vint anys de la dictadura.

A Barcelona el pavelló de les Missions va servir de centre de reclusió dels deportats
Polítiques semblants es van aplicar en altres ciutats i en particular a Madrid. En aquella ciutat el centre de classificació va ser el Matadero, avui convertit en centre cultural. Ja el 1939 es va publicar la primera ordre del Ministeri de la Governació, presidit per ­Ramón Serrano Suñer, per posar límit al desplaçament de la població. Aquesta és una de les prin­cipals aportacions de Díaz. Les devolucions d’immigrants eren relativament conegudes a Catalunya. El seu treball revela que va ser una política estesa a tot Espanya i que va començar a Madrid.

“Es va imposar el passaport ­intern pel qual, els primers anys, la gent no podia anar ni tan sols d’un poble a l’altre –relata Miguel Díaz–. Però si la persona migrant aconseguia arribar a les grans ­ciutats, els governs civils i els ajuntaments comptaven amb una normativa perquè no poguessin accedir a una feina legal, ja
que prohibia que se’ls estengués la cartilla professional de treball. Tampoc no podien dis­posar de la cartilla de racionament i tampoc no tenien l’opció d’adquirir un contracte per poder viure en
un habitatge, diguem, conven­cional”.

“En realitat, estaven condemnats a la precarietat –resumeix Díaz–. Venien d’una precarietat i s’instal·laven en una altra preca­rietat en el context de la ciutat. Aquestes persones se les va empènyer cap als marges dels marges”.

La pregunta és per què. Per què el règim franquista va desplegar aquestes polítiques contra els seus propis ciutadans i per què aquells ciutadans, malgrat aquelles duríssimes condicions, van continuar emigrant des dels ­pobles.

Vegem la primera qüestió. La investigació de Miguel Díaz descriu diversos motius. En primer lloc, la determinació inequívoca del franquisme de contenir i controlar la població. El propòsit era que tothom es quedés al seu poble, on tots els veïns coneixien les històries dels altres. Una societat vigilant.

Això entroncava a més amb una visió agrarista de la nova Espanya falangista. La versió idíl·lica de la família camperola que sostenia el país llaurant la terra. Aquella entelèquia autàrquica acabaria decaient aviat, a finals dels anys cinquanta.

En segon lloc, i amb tota seguretat, la més determinant. En un context d’extraordinària penúria econòmica –no oblidem que als anys quaranta les fams encara causaven morts per inanició a Espanya–, el règim era conscient que la falta d’ ocupació, aliment i habitatge el feia vulnerable a la ira de la població i que les grans ciutats eren el seu caldo de cultiu. Així doncs, d’una manera o una altra, les van emmurallar.

Les deportacions van començar el 1939 a Madrid, on els nouvinguts eren tancats al Matadero
Aquí és on encaixa la política de devolucions dels immigrants rurals. Deportacions fetes d’una manera sumària –en combois de ferrocarril custodiats per la policia– i en què no discriminaven homes, dones, gent gran o nens, com acrediten els documents localitzats per Díaz a arxius municipals i provincials de diverses regions.

Vegem ara la contrapart d’aquesta història. Per què la gent va continuar emigrant, malgrat tot. En primer lloc, la història de la humanitat ens ensenya que els processos migratoris no s’aturen. Vist des del present: la dictadura no va aconseguir impedir l’arribada de centenars de milers de persones a les grans ciutats de la mateixa manera que avui la catàstrofe humanitària de la ruta canària no evita que continuïn arribant cayucos .

Més enllà del desig de prosperar econòmicament o fugir de la pobresa, Miguel Díaz, seguint la línia d’altres investigacions que l’han precedit, sosté que “després de la Guerra Civil, les famílies derrotades provaven d’eludir la pressió que s’exercia sobre elles, en certa manera miraven de ­tornar a començar la seva vida o en molts casos trobar refugi. ­Anaven allà on no eren coneguts. Les grans ciutats eren el lloc més propici”.

La historiadora Angelina Puig sosté en la seva tesi – Andalucía y Catalunya: dictadura y emigra­ción ( Bellaterra, 2019)– que aquell ferment social i polític acumulat a l’àrea metropolitana de Barce­lona durant la dictadura va permetre a Catalunya ser una avançada democràtica durant el període de la transició i aquesta tesi s’avé amb la d’altres historiadors com Carme Molinero i Pere Ysàs. El catalanisme deu molt a aquella generació migrant.

Tornem a les Fronteras de papel de Miguel Díaz. Al llibre també assenyala el que ell anomena les cadenes de suport. “Jo afirmo que per esquivar aquelles restriccions de la dictadura les persones que disposaven de familiars, paisans o amics que havien emigrat abans de la guerra o durant la guerra van poder ser acollits i inserir-se dins d’aquella lògica familiar o territorial d’afinitat”. “És aquella idea que d’on menja un mengen dos
–afegeix Díaz–. Les cartilles de racionament es podien compartir” al preu de compartir també l’escassetat.

Aquestes cadenes tenen relació amb el que es podria definir com la intel·ligència migratòria. El coneixement compartit de l’expe­riència dels que els havien precedit en la migració.

Hi ha qui encara recorda com en la línia ferroviària que unia Barcelona amb la Comunitat Valenciana, Múrcia i Andalusia, la gent saltava del tren abans d’arribar a l’estació on ja sabia que la policia controlava els accessos. Això succeïa en un tram de l’Hospitalet, davant del barri de la Florida. Molts d’ells ignoraven que els mateixos maquinistes de Renfe disminuïen el ritme per evitar que es matessin en el salt.

La política contra la immigració situava la gent als “marges dels marges”, explica Miguel Díaz
El que és inqüestionable és el fracàs rotund d’aquelles polítiques repressives. Al llibre, Miguel Díaz posa com a exemple l’any 1955 a Barcelona, quan encara era vigent l’ordre d’expulsió dictada pel governador civil, Felipe Acedo Colunga, el 1952. Aquell any més de 31.000 persones van quedar registrades en el padró. Ignorem quants milers més es van establir a la ciutat clandestinament. Però sí que sabem la xifra de deportats, 3.491. El cost d’aquells retorns va ser de 350.000 pessetes, una quantitat insostenible per a l’època. Dos anys després, el 1957 la delegació d’evacuació, encarregada de les deportacions, seria clausurada.

Grosso modo, si des del principi del segle XX fins a la Guerra Civil s’estima que una mica més de dos milions de persones van canviar de província de residència a Espanya, en els trenta anys que van seguir la guerra van emigrar quatre milions i mig. D’ells, una mica menys de tres es van desplaçar mentre el franquisme desplegava les seves polítiques de contenció de la immigració actives fins a finals dels anys cinquanta.

Al final d’aquella dècada, el règim va començar a replantejar la seva política econòmica acon­sellat pel Banc Mundial, que condicionava els seus ajuts que Es­panya fomentés la lliure mobilitat de la mà d’obra. La història del desarrollismo franquista va començar aleshores.