Isabel-Clara Simó

De totes les crueltats que som capaços de fer, en moments en què presumim de tenir un desenvolupament extraordinari, la pitjor és la que acabo de llegir al diari: el govern del Marroc ha deixat sense aigua ni menjar 53 immigrants subsaharians a Kandahar, un desert que és terra de ningú. No poden anar enlloc, car ningú no els vol, i alguns ja han mort de deshidratació. Són joves de Senegal, Gàmbia, Costa de Marfil i Guinea Conakry, i Metges Sense Fronteres està fent el que pot per salvar – los la vida. Anaven en pastera cap a Canàries i es van perdre; van tenir la mala sort que forces marroquines els recollissin, i això és pitjor i tot que la mort.

El govern del Marroc s’ha comportat sempre amb un menyspreu per la justícia i per la humanitat que esgarrifa. La situació dels sahrauís és prou explícita, tot i que es tracta d’una burla a les Nacions Unides i amb la complicitat espanyola, car tots els govern espanyols han pactat amb el govern de Rabat l’espoliació de tot un poble.

Estem discutint el dret al vot dels immigrats. M’adono que la qüestió no és fàcil, però crec que tenen raó quan diuen que als immigrants espanyols no se’ls exigeix cap integració: per què a ells sí? Doncs mentre discutim això, un govern ha enviat intencionadament 53 subsaharians, fills de la pobresa, cap a una horrible mort. No sé si ho condemnaran les Nacions Unides. Tant és. El Marroc té una impunitat internacional tan impressionant que poden fer les bestieses que vulguin; no és que puguin: és que ho fan. Les protestes de la gent de bona fe d’arreu del món no han fet variar fins ara ni un mil·límetre la política de Rabat. ¿No són això crims contra la humanitat?