De l’empenta, al perdó
El push , l’empenta de la seva mare que li va salvar la vida, porta aquest 26 de gener fins a Sabadell Simon Gronowski, que presenciarà l’estrena a Catalunya de l’òpera que li va dedicar Howard Moody, traduïda al català per J. Sellent. És el dia de les Víctimes de l’ Holocaust, però en Simon, al piano encantador casa seva a Brussel·les, interpretant Imagine per a aquesta Contra , m’explica que per a ell és el dia de lluitar contra la puixança de l’extrema dreta a Europa –i a Israel, insisteix–, que “vol precaritzar la vida dels qui, com els meus pares refugiats, busquen una vida millor en altres països”. La Fundació Òpera Catalunya i la Simfònica del Vallès posen aquell dia 152 artistes en escena com a colofó de “Sabadell, capital de la cultura catalana”, que ho serà així de l’europea i de les que celebren la llibertat en el perdó d’en Simon als seus guardians nazis.

Quin és el seu primer record?

Veure el meu pare tossir. Era miner a les mines de carbó de Valònia i tenia silicosi. Jo patia veient-lo patir.

El seu pare també era músic?

Tota la meva família estimava la música. El pare va deixar la mina perquè entenia de pells i, un cop a Brussel·les, va ser comerciant de cuir.

Com van arribar a Brussel·les?

El meu pare era un sensepapers. Va fugir de Polònia després de la Primera Guerra Mundial. Soc fill d’un sensepapers, per això em solidaritzo amb els refugiats i els immigrants sense papers d’avui. La meva mare era refugiada jueva lituana. Van comprar una casa amb planta baixa, la botiga, a Brussel·les, i la meva germana es va fer pianista.

I vostè també tocava?

Jo era feliç sent boy scout , un llobató; i ja m’apassionava tocar jazz al piano.

Fins que va arribar Hitler?

Quan tenia 8 anys i mig, els nazis van atacar Bèlgica. Sabíem que volien matar els jueus i ens vam preparar per fugir.

On?

Els nazis ens van prohibir anar a escola o a treballar i ens van fer cosir a la roba l’estrella groga. Ens van ficar, a la meva mare, la meva germana i a mi, a la presó de Sainte-Amaline durant un mes. Jo ja tenia 11 anys…

I el seu pare?

Es va salvar, perquè havia estat internat en un hospital per la silicosi. Un dia ens van fer pujar a un tren de bestiar.

Vostè sabia on anava?

Ningú no ho sabia. Jo no entenia res. La gent creia que ens portaven a camps de treball, no a la mort…

Com es va salvar d’Auschwitz?

De sobte, el tren es va aturar, a la nit. Sentíem crits i trets. Eren els guàrdies nazis. Després vaig saber que tres joves de la resistència, un d’ells jueu, havien atacat i aturat el tren i obert un vagó.

I els van alliberar a vostès?

A disset persones d’un altre vagó.

I com es va salvar, vostè?

El tren va tornar a moure’s i jo em vaig quedar adormit al costat de la meva mare. Em van
despertar els crits de la gent del vagó que
intentava obrir la porta i escapar-se’n. Ho
van aconseguir i la meva mare, en un moment en què el tren tornava a frenar, em va agafar per la roba, em va treure del vagó i, quan
gairebé es parava, em va deixar anar…

Ella es va quedar?

Si hagués sabut que no venia amb mi, m’hauria agafat a ella. I hauria mort a Auschwitz amb ella. L’adorava…

Què va fer després de saltar del tren?

Córrer espaordit pels camps i boscos. Em pensava que era a Alemanya, però encara era a Bèlgica. Vaig arribar a un poblet i vaig trucar a la porta d’una caseta humil; perquè sabia que les grans les havien pres els nazis. Em va obrir una senyora…

El va ajudar?

Jo estava plorant, ple de fang, i li vaig dir que m’havia perdut jugant i volia tornar amb la meva mare. Ella devia desconfiar d’un francòfon en terres flamenques a 80 km de Brussel·les i em va portar en bici a casa del gendarme, com feien amb qualsevol nen perdut.

Què va fer, el gendarme?

Va sortir a preguntar pel poble i va tornar dient-me que m’havia escapat d’un tren alemany, però que no em denunciaria. Em van donar sopar i roba del seu fill i em van ficar en un tren de tornada a Brussel·les. Allà, uns amics em van portar amb el meu pare.

Què van fer, vostès?

El meu pare va morir després de la guerra, desesperat per la pèrdua de la meva mare i la meva germana; jo vaig sobreviure de miracle. Durant molts anys no volia parlar d’aquell tren. Em vaig casar, tinc dos fills i quatre nets… Ah, aquí arriba la meva filla! L’hi presento…

Encantat, senyora.

Vaig aprendre a tocar jazz i, cada vegada que toco, recordo la meva germana. Escolti…

És molt bo… I ara dediquen a la seva història una òpera, Push .

S’estrena el diumenge 26 a Catalunya, després de Londres, Brussel·les, Oslo…

Com resumeix l’obra la seva salvació?

En tres moments: quan els nazis em separen de la meva germana; quan la meva mare em fa saltar del tren…, i quan un dels nazis que ens van ficar al vagó ve a demanar-me perdó, el 2013.

El va perdonar?

De tot cor. No he sentit mai odi, perquè l’odi el primer que castiga és a qui odia i jo no he tingut aquesta malaltia. Però lluito contra l’extrema dreta i el feixisme perquè ningú no la pateixi.

També lluita contra l’extrema dretaisraeliana?

Per descomptat. També contra l’extrema
dreta israeliana. Soc antifeixista, antiracista, però també optimista: crec en l’ésser humà
i que la nostra bondat acaba imposant-se.
Però molt abans si lluitem junts per
la pau. Jo he estat advocat i modest músic per aconseguir-ho.