Lara Bonilla

Costa imaginar que ja ha passat un any des que l’huracà Katrina va assolar Nova Orleans. Tot està igual, l’única diferència és que ja no hi ha aigua. Però la imatge que ofereixen els barris més devastats per la immensa tempesta tropical, com ara el districte Nou, a Nova Orleans, i Saint Bernard Parish, uns quilòmetres més enllà, és devastadora. Aquí no hi ha vida. Els carrers estan deserts. Les cases, destrossades, tapiades, en ruïnes o amb les marques ben visibles de la creu que assenyalava que hi va haver gent que hi va morir a l’interior.

L’herba dels jardins ha crescut, hi ha arbres caiguts sobre el que abans era una teulada, vidres trencats, cotxes abandonats enmig del camí, carrers en mal estat, no hi ha electricitat ni serveis bàsics com aigua corrent o recollida d’escombraries. De fet, la brigada d’escombraries no tindria per on començar.

Qui voldria viure aquí? Doncs Lala Bottoms, el seu marit Roger i la seva filla Nicole Liebert ho fan. Tots tres viuen en una caravana davant del que un dia va ser casa seva. La Lala encara no s’ho creu. “No podia imaginar – me que un any després encara estaríem així. Això és Estats Units! Sembla mentida”. Parla amb la mirada perduda, al porxo, que encara està sencer, del que era casa seva. Plora, i no és de ràbia, ha perdut les forces. És decepció, és tristesa. Llàgrimes pels dotze mesos que fa que viu en males condicions.

La Lala plora perquè ja no té veïns, perquè acaba de ploure i els carrers s’han enfangat – un altre cop – , perquè té el cos ple de picades d’aranya, perquè per comprar menjar s’ha de desplaçar uns quants quilòmetres – de fet, per comprar qualsevol cosa – , perquè no té feina, perquè no té diners per anar en lloc més, perquè li han dit que un altre huracà, l’Ernesto, podria arribar aquesta setmana i perquè sembla que el Katrina va ser ahir. “Sembla mentida”, torna a repetir. Es desfoga. “No menja i no dorm, està deprimida”, assegura la seva filla.
 
Seguir amb la rutina

El marit, Roger, i la filla, Nicole, ho porten més bé. Continuen amb la vida quotidiana aliens al paisatge que tenen davant seu. Mentre la Lala parla, ells arreglen la moto que el Roger acaba d’aconseguir. “La d’abans se la va endur l’aigua i en volia una altra, la vida segueix”, diu. Aquí l’ordre de prioritats no segueix cap lògica. Mentre més de la meitat de la població de Nova Orleans continua desplaçada perquè no té on tornar – ara hi viuen 235.000 persones de les 454.000 que hi havia abans – i mentre molts altres viuen en campaments de caravanes, el Superdome, l’estadi que es va convertir en un dels símbols de la tragèdia a l’acollir milers de refugiats, ara és el símbol de la recuperació de la ciutat. Recuperació fictícia, perquè s’han invertit 186 milions de dòlars per reparar – lo i, en canvi, no han arribat diners per reconstruir els barris devastats.

“No els reconstrueixen perquè volen fer la ciutat més petita, no volen que tornin els negres pobres”, explica Kermit Magee, un veterà del Vietnam que va perdre casa seva en l’huracà. Ell vivia al districte Nou. Va veure passar el Katrina des de casa seva i es va salvar. No així la casa ni les seves pertinences. El van evacuar tres dies després i va anar a Houston. Allà encara hi és la seva dona, però a ell no li agrada la ciutat i a l’octubre va tornar a Nova Orleans. Viu a casa d’un amic i treballa de taxista. Però els seus plans no passen per quedar – se a la seva ciutat natal. “Ja no m’importen ni Nova Orleans ni els Estats Units. Vivim en un país de rics i poderosos que no es preocupen per la gent com nosaltres”. Kermit també ha perdut l’esperança. Diu que s’enrolarà en un vaixell per poder viatjar. Que vol tornar a Vietnam abans de morir. Hi va anar l’any 1969, amb 19 anys, a lluitar pel seu país, li van dir. El mateix que ara l’ha abandonat a la seva sort. “Encara no entenc com han tornat a escollir Bush”, lamenta.
 
Visita presidencial per l’aniversari

El president d’Estats Units, George W. Bush, ha tornat a Nova Orleans per visitar les zones devastades. Avui participarà en un servei religiós en honor a les víctimes. La seva gestió durant l’huracà va motivar fortes crítiques i un any després en continua generant.

“El que han fet és posar – li tiretes, quan el que necessita és un torniquet”. Així resumeix Amelie Gillette, una periodista de Nova Orleans, la tasca de reconstrucció de la ciutat un any després de l’huracà. Gillette critica l’actuació de les administracions per haver abandonat Nova Orleans malgrat que van ser advertits de l’arribada del Katrina. “No va ser només un descuit. La forma en què van permetre que la gent es quedés a la ciutat sense ajuda és criminal”, assegura.

D’això ja en fa un any. El Katrina tocava terra a la costa sud – est de Florida el 25 d’agost i quatre dies després arribava a Nova Orleans. L’huracà va inundar el 80% de la ciutat al trencar els dics que la resguardaven. El balanç va ser de més de 1.400 morts i milers de desplaçats. El Katrina també va afectar els Estats de Mississipí i Alabama, però Nova Orleans, a l’Estat de Louisiana, va ser la zona més afectada. En total, més d’un milió i mig de damnificats i danys valorats en 80.000 milions de dòlars, cosa que el converteix en l’huracà més devastador de la història d’Estats Units.

Avui la ciutat, més enllà de la zona turística, encara no s’ha recuperat de la força del vent i les inundacions. El districte Nou és un barri fantasma. A altres barris, com ara Chantilly i Lakeview, hi han començat a arribar famílies, que tímidament inicien les obres de reconstrucció. Veient – ho, sembla una heroïcitat voler tornar a construir alguna cosa de les restes de vidre, fusta, formigó i ferro del que se suposa que era una casa on vivia gent.

Els immigrants hispans estan participant activament en les tasques de reconstrucció. Són mà d’obra barata. Han acabat la jornada laboral, però José López, de Mèxic, encara porta la roba de treball. Les restes de pintura a la samarreta indiquen la seva professió. Pinta cases, com el Carlos Rivera, del Salvador. Guanyen deu dòlars l’hora, però la feina és inestable. “Ens van dir que aquí hi havia feina en la construcció, però sense papers no tothom ens contracta”, es queixa José.
 
Pocs diners el primer any

La majoria de propietaris, però, no tenen diners per reconstruir les cases i mentrestant viuen en caravanes o repartits per altres Estats. Molts afectats no han cobrat assegurances, perquè no en tenien, com la Lala, que només va cobrar els 2.000 dòlars de l’Agència Federal d’Emergències (FEMA), o perquè no els cobrien els danys causats per les inundacions que van acompanyar l’huracà. Les autoritats asseguren que el procés de recuperació és lent, però que “els diners estan disponibles per a tothom i ara comencen a arribar. Aquest és només el primer any i l’any que ve ja veurà com assistirem a un boom de la construcció”, explica Andy Kopplin, director executiu del Louisiana Recovery Authority. Ara mateix això no és precisament el que es veu als carrers de la ciutat més important de Louisiana.

La tragèdia encara és molt evident als barris més afectats per l’huracà. També els més pobres. Perquè el Katrina no va ser tant una qüestió de raça com de classe social, que va posar de manifest les diferències socioeconòmiques a l’interior de la primera potència mundial. I els afroamericans, més pobres, van ser els més perjudicats.

Però enmig del desastre els ciutadans de Nova Orleans encara són capaços de despertar un somriure. No han perdut el sentit de l’humor i entre cartells d’"Es ven" o “Es lloga” es poden veure altres anuncis amb missatges com ara “Bush ha tornat, tindràs problemes”, “Hem marxat a Tennessee però tornarem més tard”, “Es ven, necessita reparacions” i un de més creatiu amb ninots inclosos que diu: “Cos d’enginyers de Nova Orleans: benvingut a la temporada d’huracans del 2006. Agafa un flotador”. I és que pocs confien encara en els dics artificials que suposadament havien d’evitar l’envestida de les aigües. Els dics s’han reparat, però “si ja no eren efectius abans, com hem d’esperar que ho siguin ara?”, es pregunta la Nicole Liebert. I mentre diu això, la ciutat es prepara per la possible arribada d’un altre huracà, l’Ernesto. S’han desplegat efectius de la Guàrdia Nacional i s’ha donat instruccions a la població perquè tinguin a punt el seu propi pla d’evacuació per si calgués.
 
Pla per fer tornar els desplaçats

Des del Louisiana Recovery Authority, entitat creada per coordinar les feines de recuperació després dels huracans Katrina i Rita, s’ha presentat un pla per ajudar els desplaçats a tornar al seu lloc d’origen. Han trigat un any. Destinaran 112 bilions de dòlars a la reconstrucció de les 200.000 cases destrossades per l’huracà i donaran 150.000 dòlars a cada propietari per reparar casa seva. Però la gent no se’n refia després del frau de la FEMA. “Han malgastat els diners, encara no sé on han anat a parar”, explica Kermit Magee. A l’Amelie Gillette no li agrada el que veu. “Ara convertiran el golf de Florida en el paradís dels contractistes, on molts faran negoci comprant terrenys barats i construint – hi. És lamentable”, diu.

Les autoritats diuen que l’huracà Katrina és una oportunitat perquè neixi una nova ciutat. “Convertirem Nova Orleans en un indret en què no hauríem pogut somiar abans, la convertirem en la millor ciutat dels Estats Units”, assegura Kopplin. Mentrestant, els habitants de Nova Orleans l’únic que volen és recuperar “la seva” ciutat, la que es va endur el Katrina ara fa un any.