El populisme ultranacionalista, que torna a estar molt en voga al món democràtic, ha perdut una de les seves figures més genuïnes i provocadores. Jean-Marie Le Pen, fundador del Front Nacional (FN) i gran patriarca de l’extrema dreta francesa durant decennis, va morir ahir, als 96 anys, al seu domicili de Garches, un subur­bi de la perifèria oest de París, “envoltat dels seus”, segons va indicar la família. La seva filla i hereva política, Marine Le Pen, va rebre la notícia mentre tornava de l’arxipèlag de Mayotte, a l’oceà Índic. Se’n va assabentar durant una escala tècnica a Nairobi (Kenya).

Le Pen, anomenat el Menhir o el Diable de la República, carismàtic i sempre polèmic, va sacsejar el tauler polític francès quan inesperadament va arribar a la segona volta de les presidencials contra Jacques Chirac, el 2002. Va ser un autèntic sisme.

El polític finat va passar el
relleu com a cap del partit a la seva filla Marine el 2011, i des d’aleshores ella s’ha presentat a la presidència tres vegades, i ha convertit el rebatejat com a Reagrupament Nacional ( RN) en una de les principals forces polítiques del país. Avui és la que disposa del nombre més gran de diputats a l’ Assemblea Nacional, amb el poder de tombar el Govern, com es va demostrar amb la moció de censura recent contra Michel Barnier.

L’impacte de Jean-Marie Le Pen es percep encara en la política francesa, malgrat que la seva filla el va apartar i fins i tot el va expulsar del partit, farta dels seus excessos verbals i del seu antisemitisme obert, per moderar la seva imatge. Se’n va dir “desdiablització”. Però la seva condició de patriarca maleït de la França ultra no pot amagar la influència enorme que va exercir. La irrupció del Front Nacional va alterar de manera duradora l’equilibri entre els partits, i va obligar a pactes contra natura entre la resta de forces polítiques per evitar que arribés al poder. Aquella distorsió, iniciada el 2002, es va repetir a les eleccions que van portar Emmanuel Macron a l’ Elisi, el 2017, les de la seva reelecció, el 2022, i també a les legislatives anticipades de l’estiu passat.

L’actual president de l’ RN, l’eurodiputat Jordan Bardella, que als 29 anys encarna una extrema dreta molt més suau, va retre homenatge a Jean-Marie Le Pen per haver portat l’uniforme francès a Indoxina i a Algèria. “Sempre va servir França, va defensar la seva identitat i la seva sobirania”, va afegir Bardella.

Fill de pescador i de cosidora, ‘el Menhir’ va combatre a Algèriai Indoxina, i no va renegar de les tortures
El líder de Reconquesta, Éric Zemmour, un altre exponent més modern –tot i que molt radical– de l’extrema dreta, va posar èmfasi en el caràcter profètic del missatge del dirigent finat. “Més enllà de les polèmiques, més enllà dels escàndols, el que recordarem d’ell els pròxims decennis és que va ser dels primers a alertar França de les amenaces existencials que l’amenaçaven –va destacar Zemmour. Quedarà la visió d’un home, del seu coratge, en una època en què els homes valents no eren tan nombrosos”.

El president Emmanuel Macron va recordar en un comunicat que Le Pen va ser “una figura històrica de l’extrema dreta” que “va exercir un paper durant gairebé setanta anys que rebrà el judici de la història”. El primer ministre, el centrista François Bayrou, també va adoptar un to força prudent. Va dir no voler caure en polèmiques, “l’arma preferida de Jean-Marie Le Pen”, i va constatar que “haurà estat una figura de la vida política francesa”. “Sa­bíem, combatent-lo, quin combatent era”, va reblar el cap del Govern francès.

El líder de La França Insubmisa ( LFI, esquerra radical), Jean-Luc Mélenchon, va considerar que “el respecte a la dignitat dels morts i el dolor dels seus amics i familiars no esborra el dret a jutjar els seus actes”, que en el cas de Le Pen van ser “insuportables”. Segons Mélenchon, “el combat contra l’home s’ha acabat, però continua el combat contra el racisme, la islamofòbia i l’antisemitisme que ell va propagar”.

Jean-Marie Le Pen va néixer el 1928 a Trinité-sur- Mer ( Bretanya). El seu pare era pescador i va morir a la II Guerra Mundial per l’explosió d’una mina alemanya al mar. La seva mare treballava com a cosidora. El jove Le Pen va exercir diverses feines, entre les quals la de pescador, per finançar els seus estudis de Dret. Després va partir com a voluntari a la guerra d’ Indoxina, on va dura terme més de dos-cents salts en paracaigudes. Més tard va participar en la guerra d’ Algèria. No va negar mai haver comès tortures, com tants altres militars francesos en aquella època.

La dilatada carrera política de Le Pen va començar el 1956. Aquell any va ser elegit diputat per primera vegada sota la bandera del moviment populista que encapçalava Pierre Poujade. El 1972 va ser designat primer president del Front Nacional, partit cofundat, entre d’altres, per col·laboracionistes del règim de Vichy, incloent-hi un antic membre de les SS hitlerianes.

El líder traspassat va distorsionar el sistema democràtic francès forçant els pactes entre els seus adversaris
De mica en mica Le Pen va anar consolidant el seu partit, una progressió que, en el seu moment, va ser indirectament encoratjada pel socialista François Mitterrand, perquè creia que així fracturava i afeblia els seus rivals de la dreta.

El dirigent desaparegut va ser cinc vegades candidat a l’ Elisi i eurodiputat. El 2002 va donar la campanada quedant segon a la primera volta, davant del primer ministre socialista Lionel Jospin. En el segon torn Chirac es va imposar amb més del 80 % de vots, i va inaugurar així el “front republicà”, un cordó sanitari per evitar el triomf de l’extrema dreta. Aquesta estratègia va continuar funcionant, fins a l’estiu, però al preu de conseqüències greus per al sistema democràtic, perquè obliga a vots tàctics. Això dona resultats que no responen al suport ciutadà real i fomenta un sentiment d’il·legitimitat envers els que guanyen les eleccions, com ha estat el cas de Macron mateix en els seus dos mandats.