Ara fa una setmana l’escriptor libanès Amin Maalouf va rebre el Premi Internacional Catalunya. L’autor de Lleó l’Africà, La roca de Tànios i Les croades vistes pels àrabs és un dels meus escriptors preferits. Maalouf s’ha distingit per bastir ponts entre Orient i Occident. La seva literatura parla amb franquesa de la immigració, de l’acceptació dels trets diferencials, de l’altre. Maalouf ens convida a veure les diferències com a fonts de riquesa i fer – ho amb respecte cap a l’altre perquè “no hem de perdre mai de vista que quan nosaltres parlem dels altres, siguem qui siguem i siguem el que siguem, nosaltres també som els altres per a la resta”.

Les seves novel·les insten a superar els prejudicis i els odis, que, tal com ell assegura, no són característiques pròpies de la naturalesa humana. “Acceptar, rebutjar. Reconciliar, pacificar, unir… són gestos voluntaris, gestos de civilització que demanen perseverança. Gestos que s’aprenen, que s’ensenyen i que es cultiven.” Lleó l’Africà, per exemple, és el perfil de com un immigrant pot participar en la vida intel·lectual, cultural, social i econòmica del país que l’acull aportant noves idees i sensibilitats diferents que els permet un coneixement íntim de casa seva, que els enriqueix i, al mateix temps, enriqueix els autòctons que sense manies s’obren de cor i de ment als nous aires que porten aquestes persones d’altres indrets. En aquest món no hi ha estrangers: hi ha companys de viatge, perquè tots estem en el mateix vaixell i si no en tenim consciència, el vaixell, la Humanitat, s’enfonsa per a tots.“El futur no està escrit enlloc, som nosaltres els qui l’hem d’escriure, de construir. Sense pors perquè ens hem d’atrevir a trencar amb els vells costums; amb generositat, perquè hem de calmar, escoltar, incloure, compartir; i sobretot, fer – ho amb seny i sentit comú.” Sense por d’escoltar l’altre.