El multimilionari Donald Trump serà nou president dels Estats Units després d’una darrera campanya electoral que ha estat la que major estridència ha tingut, de totes les que es recorden. L’emergència d’oralitats violentes que han legitimat insults, propagat notícies falses i defensat obertament postulats d’extrema dreta, altra hora inconcebibles, ens ha situat en un ambient guerracivilista ben estrany en la que és la primera potència mundial i gran dominadora de la geopolítica global. A València, la gestió política de la gota freda està convertint – se en un maldecap de força consideració per part del govern Sánchez. La visita del Borbó va esdevenir un aparador per a l’extrema dreta espanyola, mentre que un País Valencià desproveït d’un espai propi de comunicació ben musculat –malgrat l’esforç extraordinari dels companys d’À Punt– és terreny adobat perquè la ultradreta mediàtica campi lliure i intoxiqui l’opinió pública.

A casa nostra, investigacions recents sobre consum mediàtic per part de joves i adolescents –una de les quals, finançada per l’Institut Català per la Pau (ICIP) a professors de la UVic – UCC– posen en relleu conductes cada vegada més condescendents (o poc crítiques) d’aquests joves amb aquests missatges ultranacionalistes i biologicistes que determinades formacions polítiques, influencers o creadors de continguts propaguen lliurement per la xarxa. De grans tendències globals –recordem, també, els darrers resultats al Parlament Europeu– al que acabem percebent a les aules o als carrers; a tot arreu, la ferum de l’extrema dreta emergeix i contamina l’escena. Davant d’això, no cal buscar més causes, ja que possiblement han estat una successió de múltiples esdeveniments i dinàmiques socials entrellaçades les que han enaltit aquests arguments simplistes, orfes d’anàlisi i profunditat, i crítics amb la classe política que va liderar el tombant de segle i els primers compassos de l’actual.

Crec que, vist el panorama, és molt més necessari preguntar – nos què podem fer ara perquè la trencadissa social no sigui més grossa. Per una banda, les institucions educatives i de recerca haurien de convertir – se en espais de resistència davant d’aquests preses de posició. Als Estats Units, Trump ha trobat resistència als comtats amb la població més formada. Si l’escola i la universitat fan la seva funció –i a fe de déu que mai es reconeixerà prou l’esforç de mestres i professors–, l’estudiant ha d’entendre que només avançarà en la producció de coneixement si escruta la societat amb una mirada crítica, capaç d’entendre la gamma de grisos que explica la nostra realitat, destacant el mètode científic per a conèixer causes i preveure conseqüències dels fenòmens. En aquest sentit, ni l’escola ni la universitat poden abandonar l’exigència que requereix la seva funció d’ensenyar i investigar malgrat que se sentin els cants de sirena d’aquells tecnooptimistes que creuen que només la tecnologia per la tecnologia salvarà el poble. Ans al contrari, l’impacte que ha tingut la tecnologia, consumida acríticament, en la propagació de determinats discursos de la ultradreta ha estat més que important.

Per altra banda, el sistema públic de comunicació és especialment rellevant per encapçalar la lluita contra les fake news que alimenten els discursos extremistes. Als Estats Units, un sistema mediàtic totalment liberalitzat fa dècades que dona mostres de com s’hi poden fer forat totòlegs que monopolitzen l’opinió pública en favor de grups d’interès. L’excel·lent PBS ha de competir contra monstres de la comunicació. No tothom a l’Espanya de les autonomies ha volgut donar valor als mitjans públics. Els governs del PP han estat especialment bel·ligerants contra la idea de finançar les corporacions públiques per tal que tinguessin prou recursos per poder fer bé la seva feina: per vertebrar el territori, per cohesionar – lo socialment i per protegir el patrimoni col·lectiu de referència. Si bé és cert que la competència ajuda a millorar i que els mitjans públics han de ser més auto – exigents amb el rendiment de comptes i la transparència, també ho és que els mercats de comunicació totalment desregulats han caigut en males praxis que, vestides de pseudoperiodisme, han contaminat l’opinió pública. De fet, formarem una opinió pública com demana una democràcia consolidada si fem gala de bon fer periodístic, a les antípodes de com un famós youtuber, De Grefg, o el programa de Mediaset Horizonte, d’Iker Jiménez, aprofitaven la catàstrofe de la dana per incrementar seguidors, visualitzacions o escampar rumors que només els beneficiava a ells.