Aquest cop no hauria d’haver estat una sorpresa. Que Trump guanyaria ho deien fins i tot les enquestes i les cases d’apostes, a més de qualsevol dels qui seguim fa temps l’extrema dreta. I tot i això, la reacció astorada a la seva victòria, a Europa, sembla un calc de baixa intensitat de la del 2016. No sortim del bucle. Com pot ser que la gent voti un personatge tan perillós, xaró i estrambòtic?, es pregunten els mitjans. I, de nou, tornem a sentir l’enèsim discurs que alliçona i caricaturitza els votants. Deu ser culpa dels pagerols incultes, expliquen alguns professors que ara han de fer equilibrismes per encabir milers d’estatunidencs negres i, sobretot, hispans a les seves equacions. Entotsolats analitzant les arestes psicològiques d’un agrest ranxer del Missouri, no som capaços de veure que a Trump, o a un com ell, el podria acabar votant en Miquel de la carnisseria del súper. O la nostra cosina preferida, o el veí del tercer que sempre saluda. L’ofensiva reaccionària de la dreta radical és global i, si no la sabem veure en el seu conjunt, ens passarà per sobre.

Amb una socialdemocràcia desconnectada des de fa anys de la classe treballadora i una dreta que, a remolc de l’extrema dreta, intercanvia valors per beneficis, Trump torna molt més robust i desacomplexat. Cridar que ve el llop no ha funcionat, perquè el llop ha sabut vendre no només la il·lusió que millorarà la situació econòmica dels qui l’han votat, sinó que els situarà a la banda dels forts. El seu primer mandat va servir d’entrenament i, sobretot, va reforçar la xarxa reaccionària mundial, de l’Hongria d’Orbán a la Itàlia de Meloni, passant per les extremes dretes llatinoamericanes, engreixades econòmicament per lobbies ultraliberals i ultrareligiosos.

Ara Trump entrarà a la Casa Blanca acompanyat de personatges obertament neonazis i misògins. Alguns defensen que les dones ni tan sols haurien de tenir dret a vot; les voldrien a casa a fregar, parir i criar. I també hi entraran terraplanistes, enemics de la ciència i els drets humans, negacionistes de l’Holocaust. I al capdavant de tota aquesta caterva, Trump hi posarà l’home més ric del món, Elon Musk, que li farà de conseller i que aspira a fer de president a l’ombra.

El rol de Musk és la sensació de la segona era Trump, i els trumpistes europeus més fervorosos, com Salvini i Meloni, ja fa temps que li fan la gara – gara. Es desfan en elogis cap a l’empresari des dels perfils institucionals. Ell els correspon afalagat, i fins i tot s’atreveix a posar les urpes en la política italiana amb la intenció de subvertir – ne la democràcia, comminant a “fer fora els jutges” que no donin la raó als amics Meloni i Salvini. En el model d’ultraliberalisme autoritari que anhelen no hi ha lloc per a la separació de poders. Un dels passatemps preferits del senyor més ric del món és jugar a crear mala maror al vell continent, esperonant revoltes violentes contra els immigrants des d’X, on repeteix que “una guerra civil a Europa és inevitable”. I quina Europa haurà de fer front a Trump i Musk? Una Europa fràgil i orbanitzada, amb el lideratge franco – alemany sota mínims, i on les forces que estan en auge són les que pretenen destruir la democràcia des de dins. França, Alemanya, Àustria…, l’extrema dreta és darrere la porta a tot arreu.

A Itàlia ja els tenim a les institucions, els complotistes que flirtegen amb el neonazisme. Aquí, la croada contra els drets de les dones, contra la llibertat de premsa i de càtedra, és el pa de cada dia. Penes de presó per haver protestat, agressions violentes diàries en augment contra persones LGTBI, subvencions a teràpies per “curar l’homosexualitat”, impossibilitat d’avortar en bona part del país. I amb tot, Meloni ja no sembla espantar a fora. Els populars europeus, una de les dretes europees més nefastes en dècades, l’han blanquejat sense escrúpols quan els ha convingut, legitimant – la. La premsa estrangera ha apagat el focus perquè ja no és cap novetat, i molts periodistes han blanquejat Meloni destacant la “part humana” de la líder postfeixista.

La sensació que es desprèn de molts mitjans europeus, també italians, és que des de la civilitzada i pulcra Europa no s’hauria pogut votar algú amb les idees de Trump. Però si ja ho hem fet! I més que ho farem. Aquesta és l’habilitat de la dreta radical reaccionària: saber escollir el vestit que més s’escau a cada entorn, fins a fer creure que l’extrema dreta són sempre els altres.