La quantitat i la intensitat dels fenòmens sense explicació que s’esdevenen aquest estiu a Catalunya desborden les aptituds i les previsions del parapsicòleg més avesat. Aquesta setmana, sense anar més lluny, es van perdre a Barcelona quaranta – vuit immigrants senegalesos, sense explicació ni motiu aparent.

Ja se sap que les cultures subsaharianes són molt seves, però tot i així, les desaparicions de gent en grups de quaranta – vuit individus no són freqüents ni entre els cultes animistes més empedreïts. Sigui com vulgui, el fet només pot considerar – se una mala notícia: no caldrà que recordem al lector ben informat el misteri del Triangle de les Bermudes, també conegut com el Triangle del Diable.

Convertits una vegada més en oracles ocasionals, els nostres polítics han reaccionat amb la promptitud i l’eficàcia que els ha convertit en el que són. I així, el conseller Nadal va tornar a fer gala de la seva sibil·lina manera d’entendre la vida: el dia de la desaparició, va xiular suaument amb la seva flauta més ben temperada una queixa per la falta de consideració del Ministerio, que va amollar els quaranta – vuit afortunats a les portes de Barcelona sense dir ni ase ni bèstia a la Generalitat ni al Delegat del govern (algunes vidents ja han incorporat al joc del tarot una carta amb l’efígie de Rangel com a representació de la malastrugança), privant – los així de l’ocasió de practicar la cristiana virtut de la caritat. Però l’endemà el mateix Nadal, impàvid, donava per tancada la polèmica (quina polèmica?) amb el govern central, mentre des de Madrid la senyora Consuelo Rumí donava la culpa de tot al PP, que al seu torn lamentava que en ZP els omple de moros les comunitats autònomes on governen, on s’és vista tanta desvergonya. Tanmateix, el premi gros se’l va endur com sempre l’alcalde Clos, que va venir a dir que no havia notat res d’estrany a la ciutat a causa de l’arribada de cinquanta persones de cop, encara que fossin negres.

Mentrestant, de la cinquantena de senegalesos perduts no n’hem tingut cap més nova, talment si s’haguessin desmaterialitzat. Que un sàpiga, a Catalunya només es coneixia fins ara un precedent d’un cas semblant, però es tractava d’una hipòtesi surreal formulada per Francesc Trabal a la novel·la L’home que es va perdre, on el protagonista arribava a extraviar un grup sencer de viatgers xinesos, si no recordo malament. Vist amb ulls d’ara, qui sap si la invenció de Trabal no amagava en realitat una premonició.

Per si de cas, no desautoritzem abans d’hora les opinions espúries que assenyalen la possibilitat que els quaranta – vuit immigrants es trobin de visita astral a Plutó (idea que no deixa d’observar una certa coherència, atès que aquest explaneta també s’ha perdut com a membre del Sistema Solar), però que podrien tornar a fer – se presents la setmana que ve al Parlament de Catalunya, amb motiu de la compareixença de l’esmentat delegat Rangel. La veritat és que podrien fer patxoca, allà asseguts a la llotja de convidats de l’hemicicle: l’enigma ens sotja rere cada cantonada, i, si hem après alguna cosa, és a no donar res per impossible.