El trasllat de subsaharians des de les Canàries a Catalunya era fins ara un fenomen pràcticament invisible, però d’existir, existia. Des de fa una setmana s’ha fet més evident per la polèmica política entre el govern català i l’espanyol quan el dilluns 21 van arribar una cinquantena de subsaharians al Prat sense avís previ i, per tant, van quedar immediatament al carrer i sense estar tutelats per cap ONG, però de trasllats per descol·lapsar els centres d’acollida canaris i abans els andalusos n’han fet tant els governs del PSOE com els del PP. “Sempre n’hi ha hagut, tot i que només es fan evidents amb grans polèmiques com la de dilluns, perquè es va saber que havien aterrat sense que el govern català en tingués notícia, o com les concentracions que hi va haver els anys 2000 i 2001 a la plaça de Catalunya”, recorda el secretari d’immigració del sindicat CCOO, Ghassan Saliba.

Els sindicats que tenen serveis d’assessorament jurídic per als immigrants, tant si tenen papers com si no, i les entitats que els dispensen ajuda humanitària, com ara Càritas i la Creu Roja, no en donen dades, però sí que expliquen que entre els seus usuaris, tot i que en el còmput global no són quantitats gaire significatives, hi ha persones d’origen subsaharià que arriben a Catalunya buscant coneguts o familiars. “No acudeixen a Càritas tot just arribar – subratlla Juana Martín, responsable d’immigració de Càritas – , sinó quan ja porten un temps aquí i s’adonen que encara no tenen res a favor”.

Veient la situació, aquesta entitat i l’Associació de Residents Senegalesos a Catalunya analitzen la possibilitat de posar en marxa cursos de formació per a aquests sense papers que no poden acudir a la formació reglada. “Es caracteritzen per unes ganes de treballar impressionants, però estan en un carreró sense sortida”, conclou Martín, que explica que els cursos són un projecte que ha d’acabar de madurar. També a les oficines d’orientació de la UGT s’evidencia el degoteig de subsaharians: “Vénen al sindicat quan ja porten uns mesos aquí. Mai de seguida”, diu Raquel Gil, presidenta d’AMIC.
 
Alcarràs, Salt i Cassà

Ser invisible és el millor que li pot passar a un immigrant que ha superat la travessia de diversos dies amb una barcassa entre la costa africana i les Canàries i el viatge en avió de l’arxipèlag a la Península. Deixaven de ser – ho quan s’acumulaven buscant feina en la temporada de fruita a Lleida i acabaven sobrevivint en un campament improvisat – l’últim cop que va passar va ser l’estiu del 2004 a Alcarràs – i també van deixar de ser – ho a finals de l’abril passat, quan una cinquantena es van intentar instal·lar a Salt i Cassà de la Selva.

La diferència és que els d’Alcarràs havien arribat de Canàries i l’endemà eren al carrer buscant – se la vida, mentre que els de Salt van passar pel procés d’acollida d’una entitat gràcies al conveni entre la secretaria d’Estat d’Immigració i les ONG firmat el novembre del 2005. Tot i que reconeix que quinze dies d’allotjament, manutenció i accés a la informació més bàsica perquè es puguin moure per Catalunya no són cap solució màgica, Àgata Sol, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, creu que és la mínima acollida humanitària que es pot donar a persones que acaben d’aterrar. “No és perfecte – argumenta – , però té sentit, perquè també intentem que aconsegueixin papers i puguin treballar”.

Una missió complicada, si es té en compte que alguns dels subsaharians que l’agost del 2001 van ser desallotjats per la policia de la plaça Catalunya de Barcelona tot just van aconseguir regularitzar – se en el procés extraordinari de l’any passat. La polèmica de la plaça Catalunya va fer que l’administració restringís molt més la possibilitat d’accedir als papers. “Van tenir por que la plaça de Catalunya es convertís en una regularització contínua i van tancar l’aixeta”, recorda Saliba. Ara molts dels 800 immigrants traslladats aquest any a Catalunya han demanat la residència excepcional per raons humanitàries acollint – se a una possibilitat del reglament d’estrangeria. “No tenim cap resposta, però hi seguim confiant”, conclou Àgata Sol.