Ja fa 25 anys que un juliol la ciutat de Terrassa, i, més concretament, el barri de Ca n’Anglada, van omplir molts minuts de notícies televisives i radiofòniques i un munts de portades i pàgines de diaris. Es posaven de manifest així totes les misèries de la professió periodística amb un “groguisme” que feia córrer rumors que no eren certs i que anava fent créixer el conflicte produït arran d’unes agressions feixistes per una baralla entre joves autòctons i magrebins durant la festa major del barri. El 1999 la població immigrada a Ca n’Anglada era del 5% –un 3% a la ciutat–i ara els nascuts a l’estranger representen el 47% dels 14.700 habitants i el 14,4% de la població a Terrassa, que, segons les últimes dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), té 228.785 habitants i supera de nou Badalona com a tercera població de Catalunya.

Des d’aquell conflicte del 1999, el barri no s’ha pogut treure l’etiqueta de conflictiu malgrat els programes socials que s’hi han anat desenvolupant, inicialment amb la posada en marxa de la Societat Municipal de Ca n’Anglada, l’execució de les obres del pla de barris i l’operació d’esponjament per enderrocar nou blocs de pisos amb patologies estructurals i aluminosi per guanyar espais de lleure i traslladar alguns veïns a nous habitatges en nous edificis a l’avinguda del Vallès que la crisi va deixar en un calaix durant la primera dècada del segle XXI, tot i que alguns sí que ho van fer en pisos que la Societat Municipal de l’Habitatge va aixecar a Torre – sana. La setmana passada s’iniciaven els treballs per enderrocar el darrer edifici al carrer Constància i quan acabi s’hauran enderrocat 204 habitatges i s’hauran reallotjat 147 famílies entre l’Ajuntament i l’Incasòl.

Les successives onades de nouvinguts, la concentració per nacionalitat en determinats barris per múltiples factors –que ha escapat al control de les administracions i ha provocat l’expulsió d’altres veïns–, el viratge cap a discursos xenòfobs i de la por atiats per l’extrema dreta arreu, la irrupció de les xarxes socials com a altaveu dels conflictes de convivència, entre d’altres, crea un caldo de cultiu difícil de gestionar. I més si hi afegim qüestions relatives al manteniment de l’espai públic més enllà d’anuncis de les noves urbanitzacions, com ara la mala il·luminació dels carrers –constatable si van a sopar en algun dels excel·lents bars i restaurant que hi sobreviuen amb èxit– i dispositius policials més enfocats de cara a la galeria –amb presència inclosa de la consellera del ram– que no pas a una voluntat real d’establir – hi dispositius estables.