Fins fa poc tenir dona de fer feines era una luxe reservat a pocs que senyorejaven per la ciutat sense perdre l’alè per si s’havia de fer el dinar o tenir la casa neta. La resta de dones restaven a casa fent de minyones mentre els homes anaven a buscar el pa de cada dia. Ara la majoria de dones treballen i malgrat que hi ha tots aquests intents de fer paritari l’ús de l’escombra, l’un per l’altre, la casa bruta. Hi ha dones de fer feines a moltes cases que no són estrictament de classe alta i qui més qui menys viu més tranquil. A vegades només un parell d’hores la setmana, a vegades cada dia, això ja va a possibilitats, però, en fi, s’ha universalitzat el servei domèstic. Entre això i el rentaplats, les audiències de la tele treuen fum. Gran part dels sous de la parella van a parar a la minyona o la cangur i així l’economia fluctua. La societat diu que val la pena i això ha fet molt per la igualtat de sexes. És significatiu passejar per segons quins mercats de Barcelona: s’hi veuen comprant filipines, peruanes, marroquines o guineanes per omplir la nevera dels estressats. Perquè, això sí, les minyones, moltes, són immigrants. Quan parlo amb algú sobre immigració, sobre sexisme o sobre com l’exploten a la feina, m’agrada preguntar – li si té minyona i de quin país és: de seguida surten argumentacions humanitàries i grans discursos sobre el respecte: “Em cuiden els fills!”, diuen alguns com a argument definitiu. La pregunta que més m’agrada, però, és: que té contracte, la minyona? O potser no té papers? I ves quina cosa, la majoria prefereixen deixar de parlar – ne i tornar, per exemple, a la pesada descripció de les vacances.

basarda@hotmail.com