Dues veritats, dos pilars sobre els quals edificar aquesta crònica. La primera és la que diu que la gastronomia és varietat, diversitat, enriquiment, atreviment, descoberta. Menjar és créixer, ni cap amunt, ni a l’ample, simplement cap endins, adquirint coneixement. La segona veritat és la que proclama que viatjar és menjar, és a dir, no només veure on viuen i com viuen els altres, sinó fer com ells, alimentar – se com ells, conèixer – los en la seva essència. Certament no hi ha millor manera d’entendre com és un país estranger que menjant – se’l.

En aquesta paleta de colors gastronòmica hi ha d’haver, per descomptat, la pròpia, que no és ni millor ni pitjor que les altres maneres de preparar el menjar, simplement és la de casa. Està molt bé poder donar la volta al món sense necessitat d’agafar cap avió ni sortir de Barcelona, saltant de restaurant en restaurant com qui salta de país en país i de continent en continent. Ara bé, encara és millor, i té ple sentit, que aquell que aterra a la capital de Catalunya per passar – hi uns quants dies pugui trobar entre l’oferta de restaurants els que recorren a receptari nostrat: pa amb tomàquet, allioli, caragols… Ai, els caragols, que ja no se’n fan, i no pel fet que no plogui!

Hi havia a Barcelona un temple per als amants dels caragols. Durant més de vint anys el restaurant Can Soteras va organitzar la setmana del caragol, un esdeveniment que va agafar notorietat gràcies a una intel·ligent estratègia de comunicació en la qual hi tenia un paper determinant l’elecció de confrares d’honor d’una peculiar confraria que venerava la ingesta d’aquests gasteròpodes amb closca, amb una festassa plena de cares conegudes de la vida social, cultural i esportiva de la ciutat, amb l’elecció de reis i reines, caragolins i caragolines de l’any. En fi, una orgia de la gastronomia del país en tota regla.

Però com que tot s’acaba, això també es va acabar. I Can Soteras va tancar per sempre més el 2020 i l’establiment situat al número 97 del passeig de Sant Joan, a tocar de l’avinguda de la Diagonal, sota l’atenta mirada de l’estàtua sempre vigilant de Mossèn Cinto, va deixar de ser el testimoni del pas del temps, reflex d’una manera de fer d’una ciutat i la seva gent. Tancava un d’aquests llocs on el turista hi ha d’anar si vol empeltar – se del lloc que visita.

Però, com diria el poeta, vet aquí que a Can Soteras hi ha novetat, i al cartell roig i vermell on hi deia local de lloguer, des de fa un temps ja hi diu llogat, i a dins el local hi treballen els operaris per convertir l’establiment en una hamburgueseria de la firma McDonald’s. Fa tant de temps que la invasió subtil de la manera de menjar ràpida dels americans va aterrar a aquest costat del Mediterrani, que ja es pot considerar que l’hamburguesa acompanyada de patates és un plat tan propi com la botifarra amb seques.