Gairebé tots sabem que el futur ens presenta un deteriorament cada vegada més gran dels ecosistemes, marcat per catàstrofes naturals. Ara bé, del que en sabem menys és de les que hi pot haver a partir de determinades polítiques radicals que podrien generar uns resultats sense precedents. Una de les mesures que cal evitar seriosament és l’ecofeixisme. Aquest és un règim polític autoritari que es fa càrrec de la gestió ambiental mitjançant mesures dràstiques segons les quals les poblacions no són tractades de manera igualitària, fins al punt que l’angoixa per la precarietat de la vida, en el context de catàstrofes ecològiques, pot exacerbar les desigualtats. Només cal recordar aquella impactant escena de la pel·lícula Titanic en què els passatgers rics monopolitzen els bots salvavides i es neguen a compartir els seus llocs amb els pobres, que queden atrapats al vaixell que s’enfonsa.

Així mateix, segons la filòsofa Hannah Arendt, una societat es troba en una situació prefeixista quan s’estén la despolitització massiva i la indiferència d’una gran part de la població. Tanmateix, aquest fenomen s’està estenent en l’era de la globalització, entre altres coses perquè els governs se situen contínuament en una posició de submissió als mercats. De fet, no ha sorgit cap alternativa postcapitalista des de la fi del comunisme soviètic. L’abandó de la política amenaça d’interferir en l’anàlisi de les causes de la crisi ecològica. En lloc d’orientar – se als mecanismes d’un sistema econòmic controlat per la classe dominant, el ciutadà despolititzat es pot tancar en discursos acusant, indiscriminadament, tota la raça humana de ser la causa de la crisi. L’empremta ecològica dels directius de les empreses petrolieres s’iguala, així, a la dels agricultors malians.

A més, la desaparició de projectes socials alternatius es produeix al mateix temps que floreixen les espiritualitats New Age, que consolen les ànimes empresonades en un món absurd i contaminat. Aquests discursos, que demanen el retorn a una harmonia primitiva amb la natura, acusen el cristianisme i la raó moderna de ser l’origen de tots els mals, per tant, s’articulen fàcilment amb la retòrica antihumanista. Així mateix, contribueixen a preparar els cervells per a l’encant de possibles líders carismàtics, com l’Adolf verd esperat per un intel·lectual ecofeixista alemany fa uns anys. En aquest misticisme també s’hi poden afegir concepcions pseudocientífiques segons les quals cal seguir les lleis darwinistes de la naturalesa per evitar la destrucció dels ecosistemes. Això permet entreveure una articulació de discursos xenòfobs amb la idea que les poblacions autòctones s’adaptarien al seu territori, a diferència dels estrangers procedents de continents llunyans, on han de romandre.

Així doncs, l’excés tecnoeconòmic està obligant les empreses a assumir un desafiament, la magnitud del qual encara desconeixem. La possibilitat que les economies productivistes ens submergeixin en un escenari apocalíptic s’ha de prendre seriosament, perquè no es faci realitat. És per això que sembla obvi que d’ara endavant resoldre la crisi ecològica requerirà la introducció de límits radicals a l’activitat humana. Tot i això, davant d’aquest imperatiu, ens sorgeix la pregunta següent: la nostra llibertat no resideix en la forma de crear i aplicar aquests límits per evitar els excessos autoritaris d’un estat d’emergència, després de dècades de laissez – faire neoliberal?