En un país tan aficionat al futbol com el nostre, no sorprèn que la tàctica de “tirar pilotes fora” sigui tan comuna en política. Fins i tot en desafiaments que haurien d’unir l’arc parlamentari costa d’abordar problemes de fons, ja sigui en educació, sanitat, accés a l’habitatge, model econòmic o desigualtat. La presa de decisions s’eternitza, s’arriba a posar tiretes a l’hemorràgia o es juga a despistar fins que l’atenció es desplaça a un altre tema. I així, partit a partit.

Feijóo s’ha apuntat al “que in­ventin ells!” pujant a un avió amb destinació a Roma per fotografiar-se amb l’aliada d’ Abascal. Ho fa un dia després de comparar Sánchez amb Franco, per allò de la “censura” als mitjans amb el pla de regeneració. Caldria recordar que la RAI sí que va fer el mateix amb Antonio Scurati quan li va demanar al nou govern que “ repudiés el seu passat neofeixista”.

Horizontal
Govern d’Italia / EFE
Fa l’efecte que el cap de l’oposició no té un pla propi per al problema de la immigració que tant preocupa els espanyols, segons l’últim CIS. Reviso el seu programa electoral, amb 365 mesures, i la migració ocupa unes línies genèriques. Potser per això acudeix a Giorgia Meloni i conèixer així polítiques de primera mà que “funcionen”.

L’emigració desapareix del primer lloc si s’indaga per inquietuds personals
Sense necessitat de viatjar, les mesures són conegudes: externalització de processos d’asil a Albània amb un cost aproximat de 670 milions d’euros, acords amb “països segurs” com Líbia i Tunísia per frenar fluxos migratoris a les seves costes i obstacles a les oenagés­. No queda clar quina part de la recepta és la que li agrada a Feijóo. Tot i així, com abans va fer Keir Starmer, ha volat a la ciutat eterna per mostrar la seva “preocupació”.

Tot això es produeix en el context de la batalla per les percep­cions. El populisme guanya terreny, amb l’emigració escalant al cim entre les preocupacions dels ciutadans. Amb tot, quan s’indaga per inquietuds personals, l’emigració desapareix del primer lloc i apareixen economia, sanitat, ocupació i habitatge. Costa de veure l’emigració en l’arrel de qualsevol d’aquestes.

El migrant, tant se val quina causa l’ha portat a abandonar el seu país, té naturalesa quàntica: és percebut alhora com un criminal en potència i força laboral indispensable. Totes dues visions tenen un rerefons deshumanitzador.