Té catorze anys, amb els quinze molt a la vora, i ha viscut tota la vida a un poble que és capital de comarca. Parlem d’un territori on un munt de gent situaria l’epicentre del catalanisme i que se cita sovint com a exemple a imitar en matèria d’integració. Aquest menor en concret és fill de pares catalans i també descendeix d’immigrants espanyols. Es relaciona en català amb el seu entorn proper i rep una educació que pivota sobre valors com la tolerància i el respecte. Durant la primera setmana de curs, desconec per quins set sous, ha participat en una activitat a l’aula, amb la resta de la classe de quart d’ESO. Al final de la tasca, els adolescents havien de projectar quin seria el seu vot en cas hipotètic de poder prendre part, aquests dies, en unes eleccions. El resultat ha descol·locat els seus i els estranys: tot el grup, sense excepcions, ha mostrat la seva preferència per l’extrema dreta espanyola. El motiu principal? El rebuig del diferent, que ja ni tan sols es molesten a dissimular malgrat que molts contradiuen bona part dels valors mamats. Per desfer – se en llàgrimes. Quan alguns pensem que els discursos incendiaris estan començant a calar, sense prendre consciència de la magnitud del problema, la realitat és més cruel encara i resulta que aquestes invencions ja han format una capa que embolcalla el cervell dels més joves. Fins i tot de noies que es mostren en societat amb un relat ben feminista però després es decanten per formacions que les voldrien a la cuina i criant la canalla. La immigració és vista per les generacions més joves com un problema que situa en un filferro el seus espais de seguretat i ha d’haver – hi la forma de desmuntar el populisme indigest sense por d’admetre que no pot ser que una persona delinqueixi seixanta cops i qui dia passa any empeny, però tant si és nascut a Tànger com al barri del Carmel.