Després d’haver – se desqualificat mútuament durant alguns dies, sembla que finalment els dirigents dels partits polítics catalans consideren que ha arribat el moment de les propostes. Convergència i Unió ha preparat un paquet de mesures que pretén regular la relació dels nous immigrants amb les institucions del país, a través del denominat Contracte amb Catalunya, i Esquerra Republicana portarà al Parlament el debat per intentar superar “les mancances del nou Estatut”. Dos són clarament els camins que poden portar la serenitat necessària per al debat polític, en un primer moment, i per a l’acció de govern, després dels acords necessaris. Els partits catalans han d’intentar aprofitar les possibilitats que ofereix el nou Estatut pel que fa a la immigració. Al mateix temps han d’usar la força parlamentària amb què compten al Congrés de Diputats perquè el govern de José Luis Rodríguez Zapatero defineixi una política realista i més efectiva, que no esperi que s’encengui el foc per intentar apagar – lo amb molt poca aigua. El president del Parlament, Ernest Benach, va demanar ahir un pacte nacional a Catalunya per resoldre els reptes que implica aquest fenomen. Un pacte ben llunyà de la baralla amb pretensions electoralistes que disgusta profundament l’opinió pública i no aporta cap solució a cap problema.

És cert que les successives reformes a la llei d’estrangeria no han servit per racionalitzar la qüestió. És obvi també que la regularització extraordinària que va impulsar l’actual govern del PSOE només ha aconseguit resoldre la situació angoixosa d’aquells que se n’han beneficiat. El Partit Popular es va obsedir en l’enduriment exclusiu de la normativa, que no serveix per reduir els fluxos excessius d’immigració il·legal provinents d’Àfrica. El PSOE fins ara només ha impulsat el reconeixement dels immigrants que treballen il·legalment a l’Estat. Més enllà d’aquestes actuacions concretes tot han estat declaracions d’intencions i apel·lacions a la “responsabilitat” de la Unió Europea. Espanya ha de definir una política estructural immigratòria, que no tallarà en sec l’arribada de milers de persones, però que almenys podria reduir – la i, sobretot, abordar amb molta més eficàcia els problemes que se’n desprenen. Els partits catalans han de treballar aquí i a Madrid per intentar almenys pal·liar la ineficàcia que fins ara han demostrat les dues grans forces polítiques espanyoles.

Tot aquest debat, però, que pot semblar massa virtual, no ha de fer oblidar el problema real. El govern d’Espanya ha enviat a Catalunya enguany centenars d’immigrants subsaharians que no ha sabut o no ha pogut repatriar. Aquest diari ofereix avui un document esgarrifós. Un centenar d’aquestes persones malviuen en unes condicions deplorables en uns galliners situats a dos quilòmetres de Torroella de Fluvià. L’ajuntament de la població ha intentat ajudar – los però es mostra impotent per resoldre una situació que el supera en recursos i competències. El govern de la Generalitat pot mirar cap a una altra banda, però és ell qui ha de desplegar les mesures necessàries perquè no continuïn brotant a Catalunya petits guetos de pobresa i desesperació. Aquest és ara el problema real que cal resoldre.