Alfred Bosch

Tu, Mimout A.M., volies ser ciutadana catalana. Havies arribat del Marroc 17 anys enrere, estaves casada amb un català i havies criat cinc fills, catalans de soca – rel. En morir el marit, vas demanar la plena ciutadania. Els tribunals et van tombar la petició i et van obligar a pagar els costos del procés. Segons el jutge, la denegació es devia a la teva falta d’integració al país, però no tenia res a veure amb els teus costums o la teva religió, no. L’única mesura de la teva inadaptació social va ser el factor lingüístic. Lamentant – ho molt, es veu que no acreditaves prou coneixement de la llengua catalana, un idioma que entenies però que no parlaves. La cosa va quedar clara en els interrogatoris policials i en les inquisicions judicials. La nació catalana, Mimout, no et va voler i et va condemnar a ser una estrangera per a tota la vida. Política – ficció? De cap manera: tu ets una persona de carn i ossos, i tant, i tot això et va succeir realment l’any 2004 (no ets l’únic cas; com el teu en trobaríem una pila). Només caldria tenir el detall de canviar català/na per espanyol/a. I així, abracadabra, un esperpent de ressonàncies nazis esdevindria una anècdota d’un Estat de dret governat per progressistes. Et vas equivocar de país, Mimout. Nosaltres podem ser fatxes de paraula, però els altres són fatxes de ple dret. Mira, si realment haguessis apel·lat a Catalunya, avui ja series dels nostres. Aquí l’idioma és de fireta.