“Quin futur m’espera?”, pregunta un dels immigrants que viuen a la granja de Torroella de Fluvià a un company seu, una espècie de bruixot que es dedica a endevinar el futur tirant petxines i cèntims d’euro sobre un matalàs. “Hauries de pagar el préstec que t’han fet, com a molt tard diumenge”, li respon. Ho té difícil, tenint en compte que tant ell com la majoria dels seus companys no tenen feina. “Vaig arribar aquí pensant – me que em faria ric, ara només em preocupa tenir un plat a taula i trobar una feina”, explica un d’ells, assegut en una cadira.

S’alimenten de fruita, que segurament han recollit els companys que treballen al camp, i de menjar precuinat que escalfen en fogons similars als que es fan servir per anar de càmping i que estan col·locats molt a prop dels seus llits. Els plats els comparteixen amb grans mosques que els acompanyen vint – i – quatre hores al dia. Els tres galliners que formen la granja els han convertit en habitacions. A cada una hi ha una trentena de matalassos que demanen a crits una jubilació. “Ens els ha donat l’Ajuntament”, expliquen amb satisfacció. La roba, estil nord – americà, la pengen en fils just a sobre dels llits, i a terra s’hi pot trobar des de ganivets fins a pots de llet buits.

Renten les paelles amb cubells plens d’aigua i per entretenir – se tenen reservat un espai on juguen a bàsquet o a imitar un dels seus ídols, Eto’o. “El jugador del Barça”, puntualitza un d’ells, mentre xuta sense gaire habilitat una pilota. Els més mandrosos es dediquen simplement a passar les hores asseguts en cadires de pícnic aparcades a l’ombra, contemplant els terrenys que envolten la granja. El lavabo és el camp i les dutxes, les mateixes galledes amb què renten els plats. Entre tanta brutícia crida l’atenció els walkmans que un d’ells amaga entre les mans. També disposen de telèfon mòbil, amb què truquen de tant en tant a les seves famílies.
 
Feina o matrimoni

Tot i les precàries condicions, no volen sentir a parlar de tornar al seu país ni de marxar de Torroella de Fluvià. “A l’Àfrica no et donen diners per treballar. Aquí hi ha molts camps i, per tant, molta feina a l’hora de recollir fruita”, assegura un jove que no passa dels vint anys. “Amb el que m’ha costat arribar aquí, per què haig de tornar?”, es pregunta el seu company, que ronda la trentena. Donarien el que fos per tenir papers. “¿No coneixeu ningú que ens pugui donar feina?”, pregunta el més jove. “¿I alguna espanyola que es vulgui casar amb mi?”, afegeix rient. A la granja no hi ha cap dona. “Les hem deixat al nostre país”, afirmen.

Els que tenen la sort de tenir feina són els que menys ganes tenen d’explicar la seva situació. “Haig de marxar a recollir fruita a Sant Pere Pescador”, explica un d’ells, mentre s’allunya amb la seva bicicleta, l’únic mitjà de transport que tenen.

Els pocs veïns que hi ha a la zona, que viuen a més d’un quilòmetre de la granja, asseguren que són bones persones. “A mi m’han deixat el seu número de mòbil per si jo o el meu marit necessitem un cop de mà. De tant en tant els truquem perquè ens ajudin amb coses del camp o amb el bestiar, perquè nosaltres ja som molt grans”, explica una de les veïnes, que supera la setantena d’anys. Un altre immigrant, un magribí que treballa en una granja propera, assegura que mai han ocasionat cap problema.

Han passat uns minuts i el jove que ha de tornar els diners diumenge mira el cel, segurament esperant un miracle.