J. Tort / S. Pau

Lleida ha atès des del maig 850 immigrants que buscaven feina a la collita de la fruita; gairebé el 40% eren persones en situació irregular procedents de centres d’internament de les Canàries. Aquestes persones van arribar a l’Estat en diferents mitjans de transport, incloses pasteres, i van passar els quaranta dies reglamentaris en centres d’internament de Fuerteventura, Tenerife, Las Palmas i també Barcelona sense que es fes efectiva la repatriació. Per tant, superat el límit legal es van quedar al carrer i sense documentació que els permeti treballar.

Després de passar per diferents ciutats, Lleida és un dels destins tradicionals per la necessitat de mà d’obra a la fruita, però sense papers no poden optar a una feina. Els pagesos ja no s’arrisquen a contractar irregulars per l’augment d’inspeccions. Així, un cop rebuda l’assistència bàsica d’alimentació, roba i higiene, la majoria opten per cercar familiars en altres ciutats o països o buscar sort en d’altres indrets, segons expliquen fonts de l’Ajuntament de Lleida.

Tot i això, l’Oficina Única d’Atenció Social, que centralitza els serveis d’informació als temporers i de derivació cap a serveis socials, sanitaris o d’ocupació, qualifica la campanya de tranquil·la. Es preveu arribar a les 900 persones ateses quan en temporades anteriors s’havien superat les 1.500.

Poder treballar

Els sindicats CCOO i UGT van reclamar ahir que aquests immigrants que no poden ser repatriats tinguin accés a un permís de residència i treball perquè puguin treballar i integrar-se a Catalunya. “Calen polítiques d’inserció laboral. No n’hi ha prou, com es fa ara en el millor dels casos, donant-los llit i menjar durant quinze dies”, va criticar Ghassan Saliba des de CCOO. De fet, el reglament d’estrangeria preveu la possibilitat de donar documentació a les persones que no es poden repatriar, perquè puguin buscar feina. Aquesta opció es va aplicar sovint abans del 1996, quan la immigració entrava per Ceuta i Melilla, però el govern del PP va deixar d’utilitzar-la. “Només cal voluntat política, perquè la possibilitat hi és”, planteja Saliba.