Jordi Cabré

Això em passa per llegir diaris que no hauria de llegir: però tant la versió catalana com la castellana del rotatiu coincidien a noticiar que aquest mes de setembre, per la Mercè, es faran les proves d’un nou esdeveniment festiu d’aquells que realment ens posaran en el lloc que ens mereixem com a capital del Mediterrani. S’hi ha abocat tant la Generalitat com la Diputació com l’excel·lentíssim i brillantíssim Ajuntament de Barcelona, consolidada l’experiència d’aquest últim en idees lúdico-solidàries. El cas és que d’ara endavant, cada nit de Sant Joan, se celebrarà a l’espai anomenat Fòrum de les Cultures una gran festa dirigida als ciutadans d’origen llatinoamericà. On hem de suposar que no faltarà la salsa, la Shakira, el rom, els Latin Kings i evidentment tones industrials de reaggeton. A banda de tota la quantitat d’alta cultura sud-americana que asseguren voler-hi barrejar, i a banda també de l’esperit obert i cívic que presenta formalment la proposta, elements fonamentals per fer empassar el producte. També diu que al darrere de tot plegat hi ha la corresponent FECAC, per entendre’ns: l’associació que podríem considerar homòloga a la que ens regala el sempre saludable cosmopolitisme de la nostrada Feria de Abril.

Que la integració dels immigrants serà un dels temes principals de la propera campanya electoral és un fet tan evident com positiu, ja que de tanta correcció política en els debats de casa nostra ens havíem arribat a oblidar de dir les coses pel seu nom. La immigració és un problema. No és que ho sigui de forma inherent, ni necessària: però ha esdevingut ja fa temps un afer peludíssim que no es pot continuar obviant. El que és palpable és que els nostres poders públics el tenen ja molt present i que actuen: i tant que actuen. Del que es tracta no és tant d’integrar l’immigrant sinó sobretot d’integrar vots, pel mitjà antiquíssim de la compra-venda. Crear festivals ad hoc perquè l’alegria no falti, i sobretot perquè quedi ben clar qui convida a barra lliure. Afrontem el fenomen com ja vam afrontar els grans temes de la pau, la sostenibilitat i la multiculturalitat, és a dir, creant exposicions entre guerrers de Xi’an i ballant al so dels timbals de Carlinhos Brown. Que no decaigui.

Una altra forma de pagar futurs favors és la de la modificació legal que s’apunta, i que consistiria a donar el dret de vot als immigrants no comunitaris a les eleccions municipals, directament i per la cara. Sí, evidentment que tenim un problema: el problema el tenim als nostres governs. Quan el que tothom reclama de forma creixent és més control dels fluxos, i més rigor de cara a la integració, no només ens dediquem a promoure festes temàtiques sinó que a més oferim totes les facilitats del món perquè els estrangers condicionin les polítiques públiques. Ara ja no és només la frivolitat del Fòrum, ni el clientelisme de les diverses fires d’abril que puguin empescar-se: ara és arribar a un territori, desenvolupar-hi un treball i a partir d’aquí poder escollir una alcaldia o una Diputació. De debò que un dia hauríem de plantar-nos tots davant la casa d’en Jaume Sisa (que d’altra banda cada dia admiro més, quedi clar) i preguntar-li si realment preveia aquestes conseqüències dels seus versos més coneguts. Això mentre ens instal·lem al seu (al nostre) sofà i ens servim una cervesa de la seva (la nostra) nevera.

Em sembla prou evident poder exigir als nouvinguts que sàpiguen parlar l’idioma i que demostrin una ferma voluntat de conviure sense canviar-nos. Ha arribat l’hora de tancar la porta i preguntar qui hi ha, què vol, per a fer què i amb quines intencions. I quins costums té, i quins està disposat a assimilar. Això significa que la ciutadania no ha de ser una cosa massa senzilla, simplement: ens fan falta garanties de bona voluntat. Ara les nostres administracions donen la bona voluntat per descomptada i munten festes contínues al saló. Aviat, davant d’aquests monuments a la frivolitat que són els nostres governs “de progrés”, caldrà demanar per a nosaltres també una festa. Com a minoria entre minories, no podem quedar-nos aturats. O sigui que ja aviso que vull integrar-me, senyors. I que espero la millor oferta.
Escriptor