D’ençà que el senyor Montilla fou designat candidat a la presidència de la Generalitat, s’ha estès de dreta a esquerra una d’aquestes onades d’ensucrament tan catalanes que no cessa de repetir que per viure i treballar a Catalunya, ni que sigui de president del país, l’origen de les persones, el lloc on han nascut, no compta. No en faltaria d’altra: aquest és un país modern, harmònic i modèlicament articulat, on tot va com una seda i els conflictes, les fractures i els esllavissaments socials senzillament no existeixen, i tothom és benvingut amb els braços oberts i una barra de pa calent per si arriba amb gana.

Al costat de la munífica Catalunya, la Land of Opportunities dels americans, el país de Xauxa i el mite de la cornucòpia sumats són beneficència barata, i la més velada al·lusió a la possibilitat que algú hi sigui discriminat per qualsevol circumstància és propaganda enemiga que s’ha de combatre per terra, mar i aire.

De moment, si s’ha produït cap efecte Montilla ha estat aquest: el de cridar l’atenció sobre l’espès verrim d’hipocresia que, com la xocolata d’un pastís, cobreix i tapa tot el que es refereix a la qüestió dels immigrants a Catalunya. La mena d’hipocresia benpensant i panxacontenta, i inevitablement grotesca, que porta el senyor Duran i Lleida a reivindicar-se com a xarnego pel fet d’haver nascut a la Franja o, fa a penes dos dies en aquestes mateixes pàgines, el senyor Agustí Colomines a equiparar la importància que per a la cultura catalana tenen les obres de Guimerà, Foix o Espriu amb la feina dels murcians que van treballar en la construcció del metro l’any 1929.

Em pregunto quina mena de resposta rebria algú que, a Alemanya, se li acudís comparar les obres de Schiller o Thomas Mann amb la contribució dels espanyols que hi van emigrar durant el franquisme, però, per si de cas vaig errat, potser que el conseller Mascarell vagi pensant a convidar a Frankfurt un contingent de pakistanesos amb botiga oberta al Raval, al costat dels 200 escriptors que vergonyosament ha anunciat que hi pensa dur a pasturar.

El papanatisme, aquesta institució nacional, no coneix mesura ni vergonya (perquè no és conscient de si mateix ni del ridícul que delata), i és efectivament transversal, de manera que es manifesta entre dretes i esquerres amb idèntica alegria i despreocupació. Hi va directament associat el cinisme, que és el prisma des del qual acostumen a pontificar sobre immigració certs personatges que no han conegut més immigrants que les minyones que tenen a casa, de la mateixa manera que s’omplen la boca sobre la classe treballadora tota una colla de fills de papà que no reconeixerien un treballador ni que se’l trobessin al lavabo de casa seva. Això per no esmentar la ingrata sorpresa que es podrien endur si se’ls acudís preguntar al tal treballador sobre el sentit del seu vot o les seves idees a propòsit del que ara en diuen polítiques socials. Però bé, deixem-ho estar.

El cas és que i dispensin les males notícies a Catalunya l’origen de les persones sí que compta, vaja si compta. Compta tant, que per viure-ho en pròpia pell no cal ser negre, ni musulmà, ni parlar castellà: n’hi ha prou de venir d’un indret tan remot com Mallorca per sentir-te dir que, havent arribat de l’illa amb una mà al davant i l’altra al darrere ja et pots donar per content amb el que se t’ha permès de fer, o perquè a algun pobre d’esperit l’exciti escriure’t un retrat antropològic basat en la sobrassada. En dono fe perquè aquestes i d’altres coses m’han succeït, i no es pensin que me’n queixo, però sí que ho trobo digne de ser consignat.

Dit això, sóc del parer que, si el senyor Montilla arribés a ser investit president de la Generalitat, tal eventualitat no seria cap triomf de la societat catalana ni de la seva capacitat d’integració, sinó una mostra de pura estupidesa política. I això, no perquè tingui cap mania racista contra els andalusos (al contrari: en tinc una cama sencera, i n’estic ben content), sinó per dos motius que em semblen diàfans. Un, que mentre Catalunya sigui un país dominat per un altre (Espanya, per si algú s’ha despistat) persistirà l’anomalia segons la qual la qüestió nacional serà la més urgent que hagi d’atendre el president de la Generalitat: i això significa que, sigui de dretes o d’esquerres, cal que el president sigui catalanista, condició que el senyor Montilla i n’hi ha prou de prestar una mica d’atenció al seu discurs no compleix.

Un president no catalanista només pot significar un retrocés per a Catalunya, i només una curiosa pilota d’obsessions traumàtiques explicaria que això succeís precisament ara. I dos, que, per molt que perfumem l’aire amb invocacions al bon rotllo, molta gent senzillament no vol que algú nascut a fora de Catalunya ocupi la presidència de la Generalitat: i això no sé si és xenofòbia però el cas és que és així, i no només a Catalunya sinó a qualsevol indret de l’Estat espanyol, i quasi diríem que del món conegut. Què hi farem, la condició humana té aquestes coses.
Sebastià Alzamora
Escriptor