L’islam és la segona religió en nombre de seguidors arreu del món, després del cristianisme i, segons l’últim baròmetre de la religiositat a Catalunya fet públic el mes de maig, un 6,8% dels catalans es declaren actualment seguidors d’aquesta tradició. És un percentatge considerable, quasi el doble que els evangelistes (tercera religió en nombre de seguidors), però que encara no ha aconseguit ni la visibilització ni l’encaix pels quals les comunitats islàmiques treballen des de fa mig segle.

Aquest any justament es commemora el 50è aniversari de l’obertura del primer oratori islàmic a Catalunya. Va ser iniciativa d’un grup d’estudiants de l’Orient Mitjà, la majoria sirians, que van obrir el centre en un primer pis de propietat al barri de la Sagrera de Barcelona. Aquell mateix any l’Associació d’Amistat amb els Pobles Àrabs Bayt al – Thaqafa, dirigida per l’arabista i religiosa catòlica Teresa Losada, va obrir també un local a Sant Vicenç dels l’Horts, que a banda de cedir un espai per al culte per als fidels també oferia serveis d’alfabetització i formació per al col·lectiu. Des de la posada em marxa d’aquests dos centres musulmans, que encara continuen oberts, s’han anant creant, primer a la ciutat de Barcelona i després arreu del territori, amb moments de més i menys dificultat, tant per problemes econòmics de les associacions com per les reticències veïnals, una xarxa d’oratoris per donar resposta a les necessitats de les comunitats islàmiques. Actualment, segons les últimes dades actualitzades per la direcció general d’Afers Religiosos, hi ha 323 centres oberts al conjunt de Catalunya.

Malgrat aquesta expansió, que es va començar a consolidar amb una primera onada d’obertura de centres als anys vuitanta i noranta, amb els primers oratoris a Sants, el Raval i altres barris de Barcelona, però també a Viladecans, l’Hospitalet i Girona, i més tard amb el gran boom d’obertura d’espais entre els anys 2000 i 2013, les dificultats per fer – se visibles i especialment per poder obrir mesquites més grans i amb millors condicions als municipis persisteixen. Algunes comunitats han expressat més d’un cop el desig de tenir una gran mesquita o un gran centre àrab de referència a la ciutat de Barcelona. Però això serien paraules majors i més quan, segons l’últim baròmetre, encara hi ha un 25% dels musulmans que declara haver patit algun tipus de discriminació al llarg dels últims dos anys per motius religiosos.

Des de la direcció general d’Afers Religiosos, que ha eludit fer valoracions en aquests moments de govern en funcions, s’ha treballat per ajudar a normalitzar la situació i fer pedagogia de la diversitat religiosa existent a Catalunya. També s’han actualitzat les normatives urbanístiques i d’altres, com ara les que fan referència al sacrifici d’animals segons la tècnica halal, preceptiva segons l’Alcorà, per garantir la coexistència de costums amb el respecte a la llibertat religiosa i de culte en una societat democràtica com la catalana. Tot i així, les dificultats no han desaparegut i en el cas dels oratoris encara n’hi ha molts en locals, fins i tot pisos, situats als baixos i primeres plantes d’edificis, que en alguns casos són instal·lacions precàries i que poden arribar a quedar petites quan hi ha molta afluència, com passa en els grans esdeveniments. Les poques grans mesquites que s’han pogut construir en els últims anys, com és cas de Vilafranca del Penedès o Palafrugell, una de les escasses que tenen minaret, s’han hagut de fer en polígons industrials, en molts casos per l’oposició veïnal. La virulència de les protestes ha anat baixant de to amb els anys i poc tenen ja a veure amb els primers casos de rebuig, com el que hi va haver a Premià de Mar, on l’any 1997 es van arribar a aconseguir 5.500 signatures contra la construcció d’un oratori en un solar que era propietat de la comunitat local. Tot i així, hi ha municipis, com passa a la ciutat de Lleida, on les dificultats per crear espais de culte continuen. Els musulmans estan pendents de la cessió d’una parcel·la perquè els oratoris més petits queden petits, especialment per a les oracions dels divendres. I no és el primer cop que organitzen oracions multitudinàries en espais públics o que en alguns barris els veïns organitzen actes de rebuig.

Mesquites que ara ja són un referent pel que fa a activitats de promoció de la religió i la cultura àrab, però també per enfortir els lligams entre les diferents tradicions, com ara el Centre Cultural Islàmic Al – Tauba, a Cornellà, van trigar anys a fer – se realitat. En el cas de Cornellà, a la que s’ha denominat la mesquita de la paciència, van haver d’esperar més de 10 anys, entre altres coses per les dificultats per recaptar fons per acabar les obres. I a Salt, on l’oposició veïnal va portar l’Ajuntament a suspendre durant un any la concessió de llicències per construir mesquites al polígon de Torre Minores. Excepte la de Palafrugell, que sí que té ben visible la cúpula i el minaret, la resta, i especialment la de Cornellà, on va ser un requisit urbanístic, presenten un aspecte exterior bastant neutre.

Segons l’últim baròmetre, encara hi ha un 10% de la població que creu que la presència de persones d’altres religions posa en risc l’estil de vida de Catalunya i un 20% de la població declara que li molestaria bastant o molt tenir un centre de culte islàmic aprop de casa seva.