Amb el debat obert sobre la possibilitat de donar vot a estrangers residents a Catalunya (i a Espanya), de seguida surten les comparances amb d’altres països i la necessitat de posar condicions als nouvinguts perquè puguin exercir el seu dret a vot. Es pensa en els països del nord, que ja fa algun temps que fan un examen de ciutadania als estrangers per accedir a tota mena de drets. Si t’atures a pensar en l’examen que caldria fer a un immigrant perquè demostrés que s’està integrant, de seguida se t’acuden requisits mínims com ara que sàpiguen català, que coneguin els costums del país, que respectin la legalitat en temes com ara la relació home – dona, la llibertat religiosa o el pluralisme. També se sol demanar que coneguin la Constitució i els seus derivats estatutaris, fins i tot que puguin respondre a alguna pregunta històrica sobre d’on venim i cap a on hem volgut anar. Quan pensem en un immigrant és fàcil pensar en l’ideal. Votar és molt important, es diu, i cal que la persona tingui una certa maduresa individual i pública. El civisme, la participació, la consciència política. Aleshores, acabat el discurs de l’immigrant ideal, gires la mirada cap els autòctons, cap al cens electoral dels que ja tenen el dret a votar per naixement, compares el temari de l’examen perquè un estranger pogués votar i avergonyit t’adones que són molt pocs els que l’aprovarien. La majoria d’edat racional i política que creiem necessària és un emmirallament ideal inexistent. Si els immigrants aprovessin l’examen, quasi es podria dir que són millors votants, ciutadans més conscients, que la massa indígena.

basarda@hotmail.com