i la puresa de la pàtria

Si al cronista li fos permesa una certa exageració històrica, podria dir que la ideologia de la defensa de la puresa ètnica ja va fer una fallida tràgica als anys 40 del segle passat, i no s’entén des de quina lògica política es pretén ressuscitar – la ara. Però a banda d’això, l’argument de la desnaturalització (o les pintoresques propostes per instituir un examen, un jurament o un certificat de català) contradiu un dels principis bàsics de la present convivència democràtica. ¿No havíem quedat ja fa molt de temps que “és catalana tota persona que viu i treballa a Catalunya”? ¿I què volen ara els neoessencialistes, que els immigrants es limitin a pagar els impostos i la hipoteca, a fer – se del Barça i aprendre català, a fer de mà d’obra barata i parir fills “integrats”? Si tot plegat no fos tan ridícul i anacrònic, es podrien rememorar les experiències fallides de l’apartheid a Sud – àfrica o de la quimera letal de la neteja ètnica als Balcans. Però no cal: aquesta polèmica és només una manera agosarada (i qüestionable) de fer propaganda electoral.