Quan al segle XVII el monarca espanyol va haver d’afrontar revoltes simultànies a Catalunya i a Portugal, va optar per enviar les tropes a Catalunya i aixafar la Revolta dels Segadors. D’ençà de llavors, Portugal és un estat independent que ha mirat més cap a l’Atlàntic que no pas cap al seu veí.

Durant bona part del segle XX també va patir una dictadura militar, però mentre Franco moria al llit i la transició espanyola va ser un pacte entre el franquisme i algunes forces democràtiques, a Portugal la Revolució dels Clavells, de la qual aquest any se celebra el 50è aniversari, va fer cau i net per començar la democràcia actual.

Portugal ha estat durant anys un país pobre i d’emigració, però en les dues últimes dècades ha capgirat les tornes: ara creix i comença a atreure immigració com molts altres països europeus.

Després d’anys de governs conservadors, des del 2015 Portugal tenia un govern d’esquerres liderat per António Costa, del Partit Socialista. Primer en un govern de coalició amb partits a la seva esquerra i, després de guanyar les eleccions amb majoria absoluta, en solitari. Governant en solitari, en lloc d’estar més tranquils, no han parat d’aparèixer casos de corrupció fins que el novembre passat la policia detenia el cap de gabinet del primer ministre i escorcollava les seves oficines en el marc d’una investigació en relació amb l’explotació de mines de liti.

El primer ministre António Costa no estava investigat, però va dimitir. És un polític molt ben valorat, a Portugal i a Europa. Tot fa pensar que, si el procés judicial avança sense embrutir – lo, si després de les eleccions al Parlament Europeu del juny hi torna a haver pacte entre populars i socialistes, tindrà algun dels càrrecs més rellevants a la Unió Europea.

El president de la República portuguesa, en lloc de demanar al Partit Socialista que proposés un altre candidat i l’investís amb la majoria absoluta que tenia al Parlament, va dissoldre l’assemblea i va convocar les eleccions que es van celebrar abans – d’ahir.

La campanya electoral ha versat poc sobre l’acció de govern. La dreta ha posat l’accent en la corrupció del govern i l’esquerra, en la por que governi l’extrema dreta. Com en tantes altres campanyes electorals, s’ha parlat poc de problemes concrets. En els últims anys, els indicadors macroeconòmics van bé, s’ha estabilitzat l’economia i el salari mínim ha pujat. Però hi ha un problema molt greu amb l’habitatge: a Lisboa i a Porto és pràcticament impossible trobar un pis de lloguer amb un preu raonable. Això també passa a moltes ciutats europees. Ja va ser un gran tema a les eleccions neerlandeses i cada vegada ho serà en més llocs. Ara bé, no està gens clar què hi poden fer els governs. Des de limitar el preu dels lloguers fins a liberalitzar encara més el mercat passant per construir habitatge públic, l’esquerra i la dreta tenen receptes diferents i no està gaire clar que alguna funcioni a curt termini.