“Si ser dona és difícil, imagina’t ser dona, gitana i jugar a futbol!” Això diu Eli Narvalaz, entrenadora de l’equip de futbol femení Tramontana. Dia 8 de març. Saben prou què és mirar – se cara a cara amb els estereotips i espolsar – se’ls de les espatlles a base de treball dur. El primer equip federat de dones gitanes a l’Estat. Dones, gitanes, futbolistes. I “a sobre”, del barri de la Mina. Són la cara femenina del CF Tramontana, fundat per Toni Porto fa més de vint anys. Explica Porto: “La intenció era traure els nois del carrer, veia que hi havia molta necessitat en el barri. Aleshores els meus estaven al CF Damm i em sabia greu que ells tinguessin una oportunitat perquè jo els ho havia facilitat i que altres pares no poguessin.” Ara, al cap de vint anys, tenen 200 nens, tots de la Mina. La labor del club ha estat reconeguda amb un premi de la Federació Catalana de Futbol.

L’any 2000, quan es va fundar el club, ja hi havia una nena que en volia formar part. “Aleshores no estava gaire ben vist que les nenes juguessin. El futbol femení no es veia com es veu ara. Era tot molt complicat, no solament per a les nenes d’ètnia gitana.” L’any passat va parlar amb els altres directius. “Vaig explicar que hi havia nenes que s’acostaven i que els agradava distreure’s fent uns quants xuts, que les coneixia, i hi havia parlat. Pensava que estaria molt bé dir – los d’entrar. Però ningú ho trobava bé.” Això era al juny. Va decidir parlar amb elles. “Si els interessava, els donaria l’oportunitat. I els va interessar.” Les noies i ell mateix van parlar – ne amb els pares. “Les nenes gitanes es veuen de manera diferent que els nens. A partir d’una edat estan més tancades, per l’afany de protegir – les. No és estrany que cap als catorze anys els pares les treguin de l’institut. Ens casem molt joves i a les dones se les ha de respectar fins al matrimoni.” Segons aquesta manera de veure – ho, haurien d’estar poc o gens exposades. Els temps canvien, però, i afecta tothom. “Les nenes gitanes han de tenir els mateixos drets que la resta de nenes. Per exemple, potser no ho veuen clar, això de casar – se joves, perquè volen viure més.” Ara mateix, i després d’uns mesos d’activitat, les famílies participen tant com poden i acompanyen les noies en els seus desplaçaments.