Pels volts de l’expulsió dels jueus el 1492, Pedro Berruguete, un dels pintors més famosos de l’època, va escenificar en un oli sobre taula un judici de la Inquisició a cinc conversos, dos dels quals cremats vius. És l’obra que tanca l’exposició El mirall perdut, una nova col·laboració entre el museu del Prado, on ja s’ha vist, i el MNAC, que l’acaba d’inaugurar. En realitat, aquesta macabra pintura signada per Berruguete, un autor apreciat per Tomás de Torquemada, “el martell dels heretges”, no marca un final sinó el principi de moltes coses que estaven per arribar i que alhora venien de més lluny. Un descens cap a l’infern que Raul Hilberg, el gran estudiós de l’holocaust nazi, va expressar així per definir els seus diferents estadis: “no teniu dret a viure entre nosaltres com a jueus, no teniu dret a viure entre nosaltres, no teniu dret a viure.”

El comissari de la mostra, Joan Molina, catedràtic de la Universitat de Girona i cap del departament de pintura gòtica del Prado, explica que, quan va començar a córrer que preparaven aquest projecte, els museus anglesos i americans no en donaven ni cinc, a més d’algunes veus que ho consideraven una temeritat per despertar fantasmes. “Hem vençut l’escepticisme”, i no només això sinó que el catàleg que s’ha publicat ha estat motiu d’una jornada d’estudi a la universitat de Princeton. “Per quina estranya por els museus no han de poder tocar, si ho fan amb rigor, temes delicats?”, es pregunta el director del MNAC, Pepe Serra. I encara amb més raó, hi afegeix, si són vigents.

El de l’antijudaisme, aquí està, acaparant portades dia sí i dia també. Sovint sense context històric, que és justament el que aporta aquesta exposició, “malgrat tot, bella de veure”, anota el director del Prado, Miguel Falomir. Aquest viatge en el passat tan necessari per comprendre el present té un munt de parades que no es poden saltar. Una pot ser l’assalt al call de Tàrrega el 1348. En una fossa, els arqueòlegs hi van desenterrar un collaret que portava un nen –assassinat amb tota la seva família– que tenia una malformació a les cames. El penjoll, que conserva el museu de la capital de l’Urgell i és un dels 70 objectes artístics que conformen l’exposició, feia la funció d’amulet, com tants d’altres de similars que duien al coll els cristians. Però tot el que havia unit les dues comunitats es va anar torcent a partir de finals del segle XIII.

I és en aquest moment que l’art comença a jugar un paper clau per fomentar l’estigmatització social. “La diferència existeix, però l’alteritat es construeix”, subratlla Molina com a resum de la tesi de l’exposició. L’altre és un ignorant al qual els pintors i els escultors al servei de l’església catòlica representen com a persones cegues. L’odi s’escampa i ja no són només els artistes els que s’atreveixen a crear un repertori visual denigrant de l’enemic, sinó els funcionaris de les notaries que en els llibres de registres dels préstecs que els jueus donen als cristians es dediquen, com un passatemps i amb un estil matusser, a dibuixar – los en caricatures amb les faccions típiques de l’imaginari popular: el nas prominent, els ulls esbatanats i la barba descuidada.

L’altre tot d’una ja s’ha convertit en un monstre. Deshumanitzat, apareix en retaules de la passió de Crist bramant amb trets d’animal perquè es perpetri el crim del fill de Déu. L’altre, en aquest cas un jueu de Tortosa, és acusat de trepitjar al mig del carrer un gravat de la Pietat, i l’estampa es va presentar, estripada, com a prova de càrrec per condemnar – lo. El jueu profanador de béns sagrats acaba sent protagonista d’una iconografia que sempre segueix un mateix patró: d’allò que vol destruir en brolla la sang de Déu, com els passa a les hòsties atacades amb punyals i llances que surten en uns compartiments d’un retaule originari del monestir de Vallbona de les Monges, avui conservats al MNAC. Tot plegat, el Netflix de l’edat mitjana gestat per inculcar unes idees que són l’ou de la serp del racisme.

El camí de la repressió ja estava desbrossat. “El 1391 hi va haver una explosió de violència que va començar a Sevilla i es va estendre arreu. L’efecte va ser una conversió massiva”, assenyala Molina. Però a aquells nous cristians no els esperava pas una vida tranquil·la. Tots van estar en el punt de mira sospitosos de mantenir tradicions dels seus avantpassats. “Les imatges tornaran a ser transcendentals, tant per salvar – los com per castigar – los. Si en posseïen d’ortodòxia cristiana, podien demostrar que la seva era una sincera fe cristiana.” Els que anaven pel carril del mig, se la jugaven. El pintor Bartolomé Bermejo, probablement convers, va pintar per a un client convers un Crist a la creu amb una gasa translúcida que deixa entreveure el seu penis circumcidat.

No en trobaran gaires, a El mirall perdut, de visions pròpies dels costums i els rituals del món judaic. De fet, només hi ha tres obres estrictament fetes per jueus, uns manuscrits que imitaven els models dels luxosos còdex il·luminats cristians, i que van ser encarregats per les elits barcelonines. Cap dels tres s’ha conservat a casa nostra (l’estrella és la Hagadà Daurada, propietat de la British Library de Londres) i s’han fet venir a la mostra per deixar testimoni d’aquest mirall perdut o, encara millor, trencat en mil bocins que encara ara no s’ha recompost.

Remodelació en marxa