Als anys seixanta del segle passat, el Parlament alemany o Bundestag era cosa de tres: el bloc conservador, els socialdemòcrates i els liberals. En una primeríssima etapa després de la Segona Guerra Mundial, hi havia espai per a formacions minoritàries –com ara el Partit Camperol o fins i tot el Comunista, posteriorment prohibit–. Però la força de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) amb Konrad Adenauer, el primer canceller de la República Federal d’Alemanya (RFA), o, després, del Partit Socialdemòcrata (SPD) de Willy Brandt, les va arraconar. Aquestes dues formacions s’alternaven el poder i els liberals exercien principalment de soci de govern. El sistema electoral alemany havia estat dissenyat per afavorir els grans partits i evitar la fragmentació política. Superar el llistó del 5% –mínim per obtenir escons– era difícil per als petits.

Els primers que van trencar el sostre de vidre van ser els Verds, als anys vuitanta. Amb la reunificació, el 1990, s’hi van afegir els postcomunistes, després fusionats amb L’Esquerra. I fins al 2017, amb l’arribada d’Alternativa per Alemanya (AfD), no havia accedit al Bundestag cap partit ultradretà. El blindatge contra els ultres ha funcionat fins ara, ja que la resta del Parlament els rebutja com a socis.

Aquesta pau i aquest ordre estan en perill. No és només una conseqüència de l’afebliment tant del bloc conservador, ara a l’oposició, com dels socialdemòcrates del canceller Olaf Scholz, que en les últimes eleccions generals van quedar en un 24,1 i un 25,7%, respectivament. Tampoc no és producte de l’empenta de l’AfD, que ocupa la segona posició en intenció de vot a escala nacional o la primera a la meitat est del país.

El factor que fa trontollar el tauler és l’aparició de partits nous. Dues són, de moment, aquestes formacions: l’escissió de L’Esquerra comandada per Sahra Wagenknecht, exlíder del postcomunisme de l’Est i fundadora d’una “aliança” personalista –BSW o Bündnis Sahra Wagenknecht–; i una altra escissió, liderada per l’excap dels serveis secrets Hans – Georg Maassen, amb el nom d’Unió de Valors.

La primera es diu esquerrana però defensa una política migratòria semblant a la de l’AfD. La segona surt del bloc conservador de la CDU i no descarta cooperar amb l’AfD. Al partit de Wagenknecht se li pronostica un 6% dels vots i un paper d’“enterrador” de L’Esquerra, condemnada a l’extinció parlamentària. Per a la Unió de Valors encara no hi ha sondejos fiables, ja que tot just acaba d’anunciar – se’n la creació. Maassen és un individu tòxic, destituït el 2018 per afinitats amb els ultres i actualment sota observació de l’espionatge interior.

A aquestes dues opcions s’hi poden afegir els anomenats Electors Lliures, que ja són socis de govern a Baviera i han guanyat posicions en altres estats federats. Volen saltar a l’esfera nacional en les eleccions generals, previstes per al 2025. I també es parla d’un possible partit nou orientat als tres milions de ciutadans d’origen turc i lleial al president d’aquell país de l’Orient Mitjà, Recep Tayyip Erdogan.