Des de la Itàlia de Giorgia Meloni i Matteo Salvini  —apadrinats pel ja difunt Silvio Berlusconi— a l’Argentina de l’histriònic ultraliberal Javier Milei —pinochetista disfressat d’estrella del rock en decadència—, l’extrema dreta ha arribat al poder amb comoditat a diferents llocs del món en un curt espai de temps. On no governa, treu el cap i condiciona. És un fenomen global: una teranyina de reaccionarisme tan ben teixida com ben finançada ha crescut arreu propiciant, amb les particularitats de cada context, que l’extrema dreta sortís de la marginalitat i ocupés cada cop de manera més desacomplexada l’espai mediàtic i polític.

Als Estats Units, un Donald Trump empantanegat judicialment amenaça de tornar a conquistar la Casa Blanca, amb les repercussions que això tindria mundialment. Malgrat els escàndols que el persegueixen i els vincles amb la ultradreta violenta que va assaltar el Capitoli el 2021, el potent entorn mediàtic trumpista ha reeixit en l’intent de vendre a molts nord – americans la figura del magnat com un baluard dels valors tradicionals enfront d’una conspiració esquerranosa mundial imaginària. I, també, com un home de negocis decidit i triomfador capaç de millorar la situació econòmica del país. Entre altres coses, liderant una guerra comercial a cop d’aranzels i patriotisme contra la Xina.

Mentrestant, a Europa, l’extrema dreta gaudeix de bona salut en gairebé tots els estats, fins i tots els nòrdics. Als Països Baixos, malgrat que li està costant formar govern, Geert Wilders va guanyar les eleccions del novembre passat amb un discurs agressiu basat a criminalitzar la immigració i l’islam, copiat en bona part, segons ha reconegut, de l’admirat Salvini. El leghista, ara vicepresident i ministre d’Infraestructures del govern Meloni, va obrir camí a l’estol de líders xenòfobs europeus que han vingut darrere seu quan va ser vicepresident i ministre de l’Interior amb els grillini. A l’Estat francès, l’ombra fosca del Rassemblement National de Marine Le Pen és tan allargada que ha aconseguit tenyir ideològicament la resta de formacions i frontnacionalitzar – les. A l’Estat espanyol, Vox està en plena crisi interna. Les lluites pel poder i la difícil convivència de sectors i d’interessos territorials han provocat episodis tragicòmics, com ara el de l’expulsió dels cinc diputats balears que, prèviament, havien expulsat el president del Parlament i la líder del partit a les Illes. Els cinc expulsats definitius eren crítics amb l’oficialisme i la direcció estatal; es queixaven del centralisme madrileny i l’autoritarisme del partit —com si no fossin trets distintius de la formació.