Fa pocs dies, l’ultradretà Javier Milei es va imposar clarament en la segona volta de les eleccions presidencials argentines, amb onze punts de diferència respecte al candidat peronista. I el dimecres de la setmana passada, el xenòfob Geert Wilders es va convertir en el candidat més votat en els comicis legislatius als Països Baixos. Wilders ho té força complicat per governar, sobretot per l’atomització del Parlament neerlandès, que fa anys que reflecteix la crisi del sistema tradicional de partits. Però el seu ascens, com el de Milei a més d’11.000 quilòmetres de distància, és una peça més que posa de manifest l’avenç de l’extrema dreta arreu del tauler internacional.

L’onada de nacionalpopulisme, que va tenir com a principal icona l’expresident dels Estats Units Donald Trump, ha trobat en els darrers mesos nous imitadors. Tots ells, amb alguns trets comuns, però també d’altres adaptats a les particularitats de cada país. Es tracta, en primer lloc, de líders carismàtics o, com a mínim, amb una capacitat innata per atreure l’atenció dels votants a còpia de declaració provocadora o de gest passat de voltes. La fotografia de Javier Milei amb una motoserra, disposat a destruir tot allò que és públic, és ben paradigmàtica d’aquesta vocació de traslladar una imatge cridanera i trencadora, sense mitges tintes. En la seva cursa per arribar a la Casa Rosada, l’economista i diputat d’ideologia llibertària i propostes ultraconservadores, ha acumulat un munt de sortides de to: ha dit que “l’estat és el pedòfil a la llar d’infants, amb els nens encadenats i banyats amb vaselina”, que “una empresa pot contaminar tant com vulgui” o que “l’impresentable que governa Roma és el representant del maligne a la Terra”, una dedicatòria especial per al papa Francesc, compatrici seu.

Hi ha una tendència genèrica a caricaturitzar aquest tipus de personatges, en bona part per la seva imatge histriònica. L’aposta d’alguns d’ells pels pentinats caòtics (“no em pentino, em pentina el vent”, va confessar el mateix Milei) no sembla, segons alguns analistes, una simple coincidència, sinó una estratègia perfectament planificada de màrqueting, una forma de permetre que la seva imatge sigui recordada i popularitzada fàcilment. De fet, en el cas del nou president de l’Argentina, els seus cabells esvalotats han servit per vertebrar una campanya electoral al voltant de la figura del lleó indomable.

Hi ha una certa coincidència si resseguim els orígens d’aquests nous líders de l’extrema dreta. La majoria han seguit una trajectòria política poc convencional, ja sigui des de l’èxit empresarial, com ara Donald Trump, o des de la plataforma mediàtica, com Javier Milei, i a partir d’aquesta, s’han convertit en flagells dels partits tradicionals, desgastats. També n’hi ha, però, que provenen de la dreta convencional, de la qual han acabat renegant, com ara Santiago Abascal, que va començar la seva carrera política el 1996 al Partit Popular d’Àlaba; o Geert Wilders, que el 2006 va abandonar el gran partit de centredreta neerlandès per muntar el seu propi projecte.

Tot i que amb estils i matisos diferents, aquests nous líders guanyen la seva popularitat a través de les pantalles de televisió o les xarxes socials, sempre a cop d’estridència (sovint d’excentricitat o insult als seus adversaris) i amb algunes idees senzilles que aconsegueixen atreure votants de tots els sectors socials, cansats d’allò que anomenen la “casta”. Trump i Wilders es mouen preferentment a X, mentre que Milei s’ha fet fort a TikTok. Aquests canals de comunicació directes amb l’electoral els permeten difondre notícies falses o aprofundir en els temors de la societat sense necessitat de passar cap mena de filtre. I, al mateix temps, els ajuden a arribar a un votant jove, preferentment apolític i que acostuma a ser immune als missatges dels partits tradicionals.