Recuperadors Els drapaires compren diàriament milers de quilos de metall abandonat pels carrers de la ciutat

El que la ciutat llença

proveïdors· Indigents, paletes i lampistes són els principals subministradors dels drapaires urbans. Uns s'hi treuen l'únic sou, els altres, l'arrodoneixen Els últims · Els ferrovellers de tota la vida són els únics que sobreviuen a Barcelona, una ciutat en què l'Ajuntament ha decidit no donar més llicències

Avui, 13-08-2006

Dues bateries de cotxe rovellades i un quilo i mig de cable és la guinda del botí d’avui de l’Antonio, que ha acabat la jornada amb la satisfacció d’haver – se pogut guanyar 71,40 euros. Avui ha estat un bon dia perquè, bateries i cable a part, l’Antonio ha pogut vendre més de tres quilos de coure, un de llautó i 14 de plom, que no és poca cosa!

Aquest home és un dels molts que quasi cada dia s’acosten al número 34 del carrer Villarroel, on hi ha un dels pocs ferrovellers que queden al centre de Barcelona, per vendre els metalls que ha anat arreplegant durant el dia. L’Antonio és un d’aquests homes que, acompanyat sempre d’un carretó, volta per la ciutat i agafa totes les rampoines metàl·liques abandonades, en especial dels contenidors que hi ha als voltants de les obres. Avui ha tingut sort, però altres dies només troba quatre cables i amb prou feines. Això és el que li sol passar a Yahya Touili, un jove marroquí que avui ha trobat unes quantes aixetes i s’ha tret 19 euros. “És el que acostumo a guanyar al dia, uns vint euros”, explica. Gent sense recursos com ell – molts dels quals viuen en la indigència – és la que sap el valor de les coses que llença la majoria. Les peces d’una rentadora, o d’un rentavaixelles, olles velles o coberts, teteres, cafeteres, una aigüera, poms de porta, aixetes, tubs de moto i perfils de les finestres d’alumini… tot, absolutament tot té un preu. Això sí, la gent que es dedica a això (perquè s’hi vol dedicar o perquè no ha trobat una altra cosa) sovint s’està vuit hores o més buscant i remenant i fent llargues caminades. Cada cop hi ha més immigrants.

“Cada dia ens vénen entre 120 i 150 persones”, explica en Jaume Serra, copropietari (amb el seu germà i el seu fill) de Ferralles Serra, aquest establiment del carrer Villarroel “de tota la vida”. Justament perquè és un negoci “de sempre” – el va fundar la dona del seu besavi – Ferralles Serra ha sobreviscut a la mà implacable de l’Ajuntament, que, en el seu afany d’estendre els seus punts verds (on no paguen pel material) ja no dóna llicències per a ferrovellers al centre de la ciutat, segons constata el gremi de recuperació.

Jaume Serra coneix pràcticament tots els seus proveïdors perquè la majoria hi van cada dia. Assegura aquest home – que sempre els demana les dades i els dóna tiquet de les vendes – que, a banda de la gent sense recursos, cada cop els van més treballadors d’empreses: electricistes i paletes, sobretot. “Això és un negoci, i quan es tira una casa a terra o quan es fa una instal·lació, tot el que sobra val molts diners”, explica Serra, que deixa clar que a casa seva “sempre mirem la mercaderia”, no fos cas que hi hagués coses robades. I és veritat, perquè tota la gent que du mercaderia l’ha de deixar a la vista a sobre la balança.

Justament acaben d’entrar al local un parell de lampistes. En Daniel i en Jorge han portat 10 quilos de tubs de coure (un dels materials que es paguen més bé). Es tracta de retalls de tub, peces que no es poden fer servir però que valen diners, i com que avui el coure va a uns 4 euros el quilo (la cotització depèn de la borsa dels metalls) aquests dos homes s’enduen poc més de 40 euros “de propina”. Ferralles Serra omple cada dia dos camions amb ferralla, que porta a un majorista dels afores de la ciutat. En el seu establiment hi emmagatzemen poques coses, perquè aquest és un lloc petit. A la part del darrere – el que havia estat una de les habitacions de la casa familiar dels besavis – hi ha una premsa que aixafa les peces d’alumini i les deixa convertides en cubs. Semblen obres d’art.

En Sergi Serra – fill d’en Jaume – explica que a vegades gent de l’Escola Massana o altres artistes van a l’establiment a comprar material per a les seves obres. “També ve gent a comprar material de cuina que altres ens han portat per vendre”, diu. I és que moltes de les coses que es llencen encara són aprofitables i a Barcelona hi ha molta gent que ho necessita. De peces d’antiquari ja no se’n troben perquè aquest (ara) ja és un altre món. I és que els temps han canviat tant…! En Jaume Serra ho explica: “Nosaltres, abans, érem drapaires… Ara no. Ara ja som recicladors de metall”.

Texto en la fuente original
(Puede haber caducado)